Quiosc Regió7

Regió7

Josep M. Oliva

VEIENT-LES PASSAR

Josep M. Oliva

El dia que la Celeste em va fer plorar

Ja fa més d’un any que la Celeste Alías passeja pels escenaris l’espectacle Tranquila-Celeste canta Chavela, sobre cançons de l’univers de la Chavela Vargas. M’imagino, doncs, que en tot aquest temps el seu muntatge deu haver quedat plasmat en més d’una crítica publicada als mitjans. Així que si algun dia algú té interès per saber-ne alguna cosa, fàcilment en podrà trobar diverses referències a les hemeroteques o bé a internet. Però tant el seu concert com tots els que cada dia es fan i es desfan arreu generen també unes reaccions espontànies que s’expressen franques a la sortida i que tot seguit s’esvaeixen sense deixar rastre. S’exposen en veu alta o es comenten amb discreció, i representen l’efecte autèntic que aquell espectacle ha provocat entre el públic. Quin greu que d’aquells comentaris no en quedi cap constància enlloc.

Penso ara en el concert de la Celeste de l’1 de novembre passat a Manresa i en com m’agradaria poder recuperar tots els ecos dels comentaris que es van produir a la sortida, al vestíbul del Kursaal. Em pensava que només hi havia plorat jo, i en parlar amb alguns coneguts vaig saber que n’havíem sigut més d’un i més de dos. De la mateixa manera que no em feia cap vergonya dir-ho, també els explicava que no m’havia passat mai. Que hi ha espectacles i concerts que t’emocionen i que alguns et deixen amb els ulls brillants, però que mai m’havien rajat les llàgrimes galtes avall com quan la Celeste, envoltada amb les guitarres del Santi Careta i l’Oriol Roca, va descendir a la platea i, al peu de l’escala, just a tocar d’on era jo, va cantar La enorme distancia. Quin moment més màgic! I quants més n’hi havia hagut abans i n’hi va haver després! Quan va sortir el cor de veus o el grup de trompetes del Conservatori. O quan va aparèixer la Virginia Borjas, la mare de la Celeste, i ens va deixar a tots bocabadats cantant El último trago amb una veu tan impressionant com la de la seva filla.

L’espectacle de la Celeste es basa en un repertori de cançons mexicanes que molts ens sabem de memòria, però es fa gran amb la seva interpretació, amb els arranjaments del Santi Careta, amb l’escenografia del Txema Rico... i en aquella ocasió tan especial, no sé si irrepetible, amb els músics i les ballarines que ho van fer tot intensament emotiu. Com diu també una cançó, «la vida està feta de moments...», i el que vaig viure aquella tarda al Kursaal em quedarà gravat per anys que passin. Que se sàpiga que alguns vam plorar. Que consti per sempre a l’hemeroteca.

Compartir l'article

stats