El finançament i la recaptació d’impostos de l’administració local és un element clau, tant per desplegar polítiques municipals al servei de les classes populars com per aprofundir en l’efecte redistribuïdor de la riquesa, però per fer-ho caldrà determinar els impostos i taxes locals des d’una perspectiva redistributiva, entenent la igualtat com la definició pràctica dels diferents mecanismes que contribueixen a l’extensió dels serveis públics a tota la ciutadania, independentment del seu nivell de renda i del diferent grau en què aquesta ha de contribuir al seu manteniment.
La política fiscal no pot ni ha de ser concebuda com un element merament recaptador, sinó que ha de potenciar-se com a eina per aprofundir en la justícia social, de gènere i ecològica.
Però no tothom entén una premissa tan bàsica i clara com que l’Ajuntament requereix recursos per respondre a les necessitats socials de la ciutat i acaben demanant fer més amb menys recursos, com qui fa un brindis al sol.
És impossible aplicar bonificacions, mantenir els serveis i congelar els impostos tot alhora quan la despesa de l’Ajuntament s’incrementarà en 7,5 milions d’euros, entre la diferència de la plusvàlua que l’Estat es va comprometre a cobrir i que no ha cobert, la pujada dels sous dels treballadors municipals dictada des del Govern de l’Estat i l’increment del preu dels subministraments. Cal ser clars també, l’Estat espanyol ofega de forma reiterada les institucions locals amb el que sembla un procés de recentralització agònica.
Però més enllà de l’oportunisme amb els impostos que fan tots aquells que s’anomenen gestors i que quan han tingut l’opció de governar han arruïnat les arques de la ciutat i hi ha una veritat imperant: no es pot afrontar una crisi amb una administració dèbil.
Davant aquesta casuística, cal recaptar més, però cal recaptar de qui més té i bonificar qui més ho necessita. A tall d’exemple: Actualment, l’exempció que es fa en impostos a les escoles concertades i a les esglésies és gairebé la mateixa que apliquem a la totalitat de manresanes i manresans en matèria de tarifació social. 260.000 euros bonificats a les escoles concertades i a les esglésies, i 270.000 euros bonificats en tota la tarifació social a la gent vulnerable de la nostra ciutat. En definitiva, amb aquestes bonificacions no hi ha justícia fiscal per enlloc.
No només cal gravar qui més té i bonificar qui més ho necessita, també calen fer polítiques fiscals que toquin l’arrel dels problemes que tenim com a ciutat, com per exemple amb l’accés a l’habitatge:
A Manresa tenim 7.352 pisos buits, per començar a atacar aquest problema cal apostar més fort per l’ordenança del recàrrec de l’IBI als pisos buits. La premissa ha de ser clara: que pagui qui acumula, que pagui qui no compleixi la funció social de l’habitatge.
Davant d’aquells «gestors» que sempre opten per la doctrina neoliberal a l’hora de fer política fiscal que acaba deixant l’Ajuntament sense mitjans efectius, cal una política fiscal clara i concisa de repartiment de la riquesa que pugui donar resposta a les necessitats de la ciutadania, especialment en aquest moment on l’ombra de la pròxima crisi es veu molt i molt propera.
