Quiosc Regió7

Regió7

Normal Xavier Serrano

Plora algú a mitjanit. Segur que és un gat o un gos, però a mi em recorda una criatura. Totes les llàgrimes de desconsol s’assemblen. Els plors dels que riuen tenen un dringar de campaneta. En canvi, aquest so que s’ha escolat per les escletxes de la finestra era trist, profund i lleugerament familiar. N’he conegut el significat i quan intentava desxifrar-lo ha desaparegut, menystingut pel motor ensordidor d’una moto vella. N’he odiat el conductor. Hi ha coses que no haurien de passar. El soroll ha tapat el sentiment. Qui més crida més se sent. Passa tan sovint això. Les veus importants queden soterrades per altres de noves i així fabriquem muntanyes d’incomunicació. És la torre de Babel que tan bé ha representant l’artista brasiler Cildo Meireles: una muntanya d’uns cinc metres d’altura feta d’aparells de ràdio, antics i moderns, tots en marxa sintonitzant programes diferents. Sonen cançons i notícies tot plegat i els sons es barregen creant un únic món en el qual és impossible entendre-hi res.

Són ràdios però podrien ser qualsevol altre mitjà que fem servir per comunicar-nos. Liliana Arroyo, experta en transformació digital i impacte social, explica en una entrevista publicada al diari digital Núvol la diferència entre el volum de contactes a les xarxes i la capacitat que tenim de connectar amb persones de carn i ossos per fer un cafè qualsevol tarda. «El tema és fins a quin punt el cos compromet, fins a quin punt aixecar-te i moure’t cap a un lloc físicament és una forma de compromís». Trobo que és una reflexió urgent i necessària que ens obliga a pensar què aporta el meu jo físic i el meu jo digital en aquesta societat. Per a la meva generació, quedar continua sent un verb imprescindible. Jo no en sé, de quedar sense quedar i quedo molt menys del que desitjaria i necessito. I quan quedo, de vegades passen coses extraordinàries que canvien la perspectiva del dia. I m’expliquen històries com la de la dona que no volia ser com les altres dones. Era un pensament recurrent que l’atabalava des de feia dies. Començava a donar-hi voltes de bon matí. Obria els ulls i la veueta ja venia a saludar-la. Ella la saludava per avorriment i no pas per cortesia. I la meva interlocutora canvia de tema, de sobte, i em confessa que ella també té un vici, que abans d’alçar-se del llit sempre es mira els dits dels peus i culpa la fredor del mosaic de la seva mala sort. Riem i mirem per la finestra del bar. Desenes de cossos atrafegats es barregen amunt i avall. Tothom sembla normal. Tothom és normal. Ni trist ni feliç. El te s’ha refredat i ja és l’hora de marxar.

Compartir l'article

stats