S’ha repetit que la supressió del delicte de sedició es compensa amb un canvi en el de desordres públics, però la redacció que es proposa per a aquest encaixa malament (en teoria, després els jutges decideixen) amb els fets de l’1 d’Octubre. El text presentat castiga els qui, «actuant en grup i amb la finalitat d’atemptar contra la pau pública, executin actes de violència o intimidació», però el diumenge 1 d’octubre del 2017 els milers de persones mobilitzades per organitzar i gestionar el referèndum no van fer ni un sol gest en contra de la pau pública, com poden certificar els més de dos milions de ciutadans que formaven cues llargues i alegres per votar entre grups de grallers, geganters i fins i tot castellers, joiosos animadors de la festa. Pau pública? Aquella jornada pintava més pacífica que una missa de festa major. Tothom se saludava, s’abraçava, s’estimava. L’independentisme s’estava guanyant a pols una nominació al premi Nobel de la pau. Fins que van arribar els guàrdies, i allà es va acabar la pau pública i va ser substituïda per la intimidació i la violència, però en una sola direcció, des dels uniformats cap als votants que aguantaven les patacades per fer temps mentre s’intentava salvar les urnes. La pau pública només va ser alterada als col·legis on van actuar els cossos i forces de seguretat de l’Estat; a la resta, tot va anar com una seda i no es va trencar ni un vidre. Per tant, si aquell dia es va cometre un delicte de desordres públics, i certament agreujats, va anar a càrrec dels guàrdies, i com que aquests complien ordres, la responsabilitat perseguible és de qui les va donar: els comandaments del desplegament i els càrrecs polítics del Ministeri de l’Interior i la delegació del Govern central a Catalunya. Ells van introduir la violència en una jornada pacífica. I, segons el nou redactat del codi, potser també serien autors d’il·lícit penal els que van proposar les conductes intimidatòries o violentes, és a dir, els de l’«a por ellos, oé».
