L a utilització de l’esport per legitimar i blanquejar règims dictatorials no és nova, com ens ho ensenyen dos exemples històrics prou coneguts com la celebració dels Jocs Olímpics del 1936 a Berlín amb Hitler a la llotja i la Copa del Món de futbol del 1978 a l’Argentina amb Videla presidint la zona noble. Tot i les proclames en contra del racisme, la xenofòbia i l’homofòbia i els missatges de respecte als drets humans i a favor de la pau entre les nacions, les grans federacions esportives no tenen cap problema a parar la mà i enviar les seves competicions a estats de governs criminals. La hipocresia cotitza a l’alça, com quan Thomas Bach, president del Comitè Internacional Olímpic, va parlar de concòrdia al costat del dictador Xi Jinping en la inauguració dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín, el mes de febrer passat. El Mundial de futbol de Qatar està rebent moltes crítiques abans de començar, però el futbol no és el primer ni serà l’últim esport que trasllada al país del golf Pèrsic la pugna pels seus grans títols. Sense oblidar el trist episodi del patrocini qatarià de la samarreta, d’aquí a unes setmanes veurem com el Barça fa les maletes per jugar a Aràbia Saudita, que, com tothom sap, és una nació capdavantera en el respecte dels drets humans, sobretot els que tenen a veure amb les dones. Si els famosos valors que tan propugna el club fossin certs, Laporta impediria que l’equip anés a disputar la Supercopa. La resignada resposta a tot això que ens fan falta els diners: si acceptem aquest argumentari, aleshores no ens ha d’estranyar el món insolidari, intolerant i egoista que tenim.
