En l’era de les noves tecnologies, el so de les campanes pot semblar una tradició desfasada i allunyada de la realitat. Però a propòsit de diferents informacions que hem publicat les darreres setmanes, és evident que els seus tocs són un llegat tradicional amb un fort component emocional que forma part del patrimoni local i que desperta un sentiment de pertinença al territori. De fet, per garantir-ne la seva preservació, la Generalitat de Catalunya va declarar, fa cinc anys, els tocs de les campanes com un Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional.
Les campanes, que tradicionalment s’han utilitzat com a mitjà de comunicació per anunciar les celebracions i convocar als veïns, a més d’altres usos civils i religiosos, tenen el seu llenguatge particular i històricament han marcat el ritme de la quotidianitat i del calendari festiu. Si que és cert que els tocs s’han anat reduint, sobretot per la mecanització, i a la majoria de poblacions ja només sona el toc de missa, el de festa i el de difunts, a banda del de les hores i els quarts. Així, s’han anat perdent algunes peculiaritats (no a tot arreu) com quan en el toc de difunts, fins i tot, es diferenciava el sexe i la classe social del finat o la finada. D’entre els sons que s’han anant perdent a la majoria de poblacions hi ha també els que tenien un ús més social, com és el cas del toc de foc o de sometent. Podem dir que els tuits i els WhatsApp els han substituït.
De totes maneres, en els últims anys han anat creixent les accions i activitats de revalorització del món campaner. A Sant Mateu de Bages, per exemple, fa uns dies es va fer una trobada de campaners organitzada per la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya. Va aplegar una trentena de persones vingudes d’arreu del país, que van reivindicar una tradició que està tornant a revifar i van posar en valor la seva contribució en la preservació del patrimoni local.
No gaire més lluny d’allà, a Callús, acaben de recuperar el so de les campanes que han estat en silenci durant tres mesos per una avaria al mecanisme que les feia tocar. La parròquia ha fet mans i mànigues perquè tornessin a sonar, encara que sigui de forma mecanitzada, perquè, segons explicava el rector, el seu so «ha estat un fidel acompanyant de la vida del poble, tant en els moments tristos com en els alegres. Diu a més, que són «un punt de referència» i t’acostumes al seu «so amable». Encara que sempre hi ha a qui li molesta, si el seu so forma part de la nostra identitat, llarga vida a les campanes.
