Quiosc Regió7

Regió7

Adam Majó

XUT A PALS

Adam Majó Garriga

Director General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat

Cases velles

Al poble vell de Cadaqués no s’hi veuen cases abandonades, totes semblen rehabilitades i en ús, també les estretes, verticals, fosques i sense garatge, i fins i tot les que estan situades en carrerons on no hi entren els cotxes. Com ho han aconseguit? Amb ajudes a la rehabilitació? Potser sí, però el factor decisiu ha estat un altre: la pressió immobiliària. Cadaqués és, com sabeu, un poble únic i petit envoltat d’un parc natural. Hi ha molta més gent que hi vol viure o tenir-hi una segona residència de la que hi cap, i això fa apujar i molt els preus i converteix una casa vella en un immoble valuós on la intervenció necessària troba inversors disposats. L’altra cara del fenomen, evidentment, és la dificultat de la gent jove del poble o les persones que hi van a treballar per trobar habitatge.

Hi ha qui diu que la gent no vol anar a viure als barris vells. No és cert. A Manresa o a Berga, que és el que conec, els edificis d’habitatges construïts els darrers trenta o quaranta anys estan plens. Si són pisos moderns, amb llum i ascensor, hi ha molta gent disposada a anar-hi, perquè viure al centre té alguns inconvenients però també molts i importants avantatges. Vull dir amb això que el gran nombre de cases buides i abandonades que hi ha als nostres nuclis antics no són tan culpa del barri sinó de l’elevat cost de les reformes necessàries per deixar-les en condicions d’habitabilitat pròpies del segle XXI.

Què hem de fer, doncs? Enderrocar-ho tot? Fer desaparèixer carrers sencers? No, clar que no. S’han salvat moltes cases velles i se’n poden salvar encara moltes més. Per fer-ho, però, calen ajudes que facin viable rehabilitar; cal que l’administració compri cases i les converteixi en habitatge assequible; cal inversió pública en edificis patrimonials i equipaments; cal mantenir i atreure activitat comercial, cultural i comunitària; cal resoldre litigis, normatives mal fetes o atzucacs jurídics que encallen actuacions viables; cal garantir neteja, manteniment, convivència, etc...

Però, alhora, hem de ser conscients que la gran majoria dels pobles i ciutats d’aquest país no són ni seran mai Cadaqués (per sort). I que l’habitatge públic tampoc pot ser la solució única, entre altres coses perquè construir grans edificis d’obra nova és molt més eficient que rehabilitar immobles antics.

No queda altre remei, doncs, que accelerar els enderrocs dels edificis que ja sabem que no es rehabilitaran mai, perquè no tenen la qualitat necessària o perquè encara que ho féssim quedaria un habitatge incòmode i poc atractiu. Enderrocar i convertir cases ruïnoses en solars on es pugui ampliar l’espai públic o edificar de nou. I per fer-ho els ajuntaments tenen bàsicament dues vies: adquirir a través de les empreses municipals o exigir a la propietat que compleixi amb el deure de manteniment de l’edifici per obligar-lo a rehabilitar, vendre o enderrocar. Amb cura i sensibilitat, però amb determinació i una certa pressa, que en alguns llocs (Berga) ja hem perdut massa temps.

Compartir l'article

stats