De Manresa a Barcelona hi ha la mateixa distància que de Barcelona a Manresa. Si la ciutat del Bages ha apostat de valent per commemorar el 500 aniversari de l’estada de sant Ignasi de Loiola, hauria sigut coherent i raonable que acollís de l’acte institucional celebrat abans d’ahir a Barcelona, això sí, amb una molt nodrida assistència manresana. Un acte manresà, valorat essencialment pels manresans, al Palau de la Generalitat. Admetem tanmateix que pugui ser positiu donar una dimensió nacional, catalana, a l’esdeveniment; en aquest cas, cal lamentar que el papa Francesc, ell també jesuïta, no se n’hagi assabentat, ja que la seva carta a l’arquebisbe Omella, per excusar la presència i demanar-li que el representi, no esmenta ni una sola vegada el nom de Catalunya. La missiva de Bergoglio parla dels «500 anys de l’arribada d’un pobre soldat a un lloc recòndit de la geografia d’Espanya», i que per aquest motiu es reunien dilluns «les autoritats civils i religioses d’aquesta regió, juntament amb el Prepòsit general de l’institut religiós que ell va fundar». El missatge del pontífex també fa notar que a sant Ignasi la pesta «li va impedir arribar a Barcelona i el va retenir a la cova de Manresa»; la literalitat del text assimila el nom de la ciutat al d’una cavitat natural del terreny, però limitar la Manresa ignasiana a l’indret de la cova, encara que li diguem santa, és reduccionista, sobretot quan una de les principals utilitats de l’any ignasià ha estat posar de relleu l’amplitud de la seva petjada a la ciutat, on va ser collit en hospital, en convent i en casa particular de gent benestant a la que orientava espiritualment. Ja es comptava que esperar la visita del bisbe de Roma a la ciutat amb motiu de l’esdeveniment era demanar molt, i per tant no va sorprendre gaire la successió de notícies pot encoratjadores, però en matèria ignasiana tampoc no cal conformar-se amb ser una simple cova en un lloc recòndit de la geografia espanyola.
