Per tal de no badar, i per als més joves, explicaré el significat de la paraula «duro», que era una moneda que en l’època de les pessetes tenia el valor de cinc pessetes; la dita «duros a quatre pessetes» té a veure amb el fet que vendre qualsevol cosa per sota del seu valor no diu res de bo del qui ho fa, o vol fer-ho.
La dita m’ha vingut al cap quan, aquests dies, la situació del sistema sanitari, no tan sols a Madrid, és notícia i omple articles, i opinions, sobretot dels experts, personatges a qui, en un llarg article, es posa en la seva boca: «És l’hora de prendre decisions!», la llàstima és que no en citen cap.
El problema ve de lluny, hi ha una manca de finançament adequat del sistema de salut, oimés, en el sistema català de salut, al qual li passa com a les artèries de les persones amb alts nivells de colesterol, que s’esclerosen. Doncs el nostre sistema està perdent elasticitat i flexibilitat, i cal reconèixer la capacitat d’adaptació i resposta en les fases agudes de la pandèmia per la covid-19. Però els esforços es paguen, a la llarga, esgoten reserves personals i sistèmiques.
El drama no és només pel finançament, que ho és, hi ha altres factors que hi incideixen dels quals després podem parlar. Pel que fa al finançament, el pressupost de Salut, a Catalunya, per a enguany és d’11.244 milions d’euros, l’any 2021 va ser de 13.142 milions d’euros, aproximadament la mateixa xifra que per a l’any 2020, anys de plena pandèmia. Econòmicament, ja es veu que anem com l’exèrcit espanyol: «De derrota en derrota hasta la Victoria final»
Recercant altres factors, com la manca de professionals sanitaris, especialment de metges; des de fa anys es jubilen més metges dels que surten de les facultats de Medicina. Aquesta dada és sabuda de fa dècades; alguna autoritat hi ha fet alguna cosa? Doncs no. Ara fa unes tres setmanes l’autoritat pertinent va autoritzar augmentar per al curs vinent mil places més entre totes les facultats de Medicina de l’Estat espanyol. Són sis anys d’estudi per ser llicenciat en medicina i entre 4 a 5 anys per obtenir una especialitat. Tenim una resposta, insuficient, a deu anys vista.
Un altre aspecte és que la xifra de llicenciats, per especialitzar-se com a metges/esses d’atenció primària va minvant. Un altre problema que no es resoldrà a curt i mitjà termini. La porta d’entrada al sistema de salut es va fent més petita. No cal estendre’s més en aquest tema per no estressar-nos.
Un exemple d’esclerosi del sistema és la manera de comunicar-nos entre els nivells d’atenció i entre especialitats; tenim, a Catalunya, una eina potent: la història clínica compartida, compartim informació, en traiem tot el profit? Podem millorar la relació entre facultatius? Si parlem de telemedicina, ens ve al magí, l’ús entre els usuaris i els professionals, i la relació entre l’atenció primària de salut i les especialitats? Avui en dia podem comunicar-nos, via videoconferència encriptada, entre professionals, compartir dubtes i decidir conjuntament. Però això són figues d’un altre paner.
