Regió7

Regió7

david bricolle

David Bricollé

Cap de la secció de la comarca de Bages del diari Regió7

Aquells alcaldes històrics

De tant en tant, en aquest ofici emprem l’adjectiu «històric» associat a un alcalde. Normalment, i és així de luctuós, quan ens referim a algun d’ells, que molt probablement ja feia anys que no exercia el càrrec, perquè ha mort i en repassem la trajectòria en format de necrològica noticiada. «Era un històric», diem llavors. És una atribució, referida als alcaldes, per a la qual no trobarem una definició que la delimiti. Qui és i qui no és un alcalde històric? Essencialment, és una formulació que parteix d’una consideració no escrita i del tot subjectiva, però que ben segur es coincidirà de manera majoritària a l’hora d’atorgar-la a aquell o aquell altre batlle per reforçar-ne la rellevància. Els anys en el càrrec -sota el meu punt de vista, de 12 (tres mandats) en amunt- seria segurament un paràmetre que hi incidiria. L’obra feta (no només material, però sobretot), ja sigui per quantitat o per l’envergadura d’alguna d’elles, en seria un altre. La personalitat de qui va exercir el càrrec, bàsicament quan és dels que es feia notar en públic i defensava projectes a capa i espasa, també hi contribuiria enormement. De fet, no es tracta d’un únic factor, sinó que la combinació reforça que pugui ser catalogat o no d’històric. N’hi ha que s’hi passen anys i deixen rere seu una trajectòria més plana que un paper de fumar. Però és un qualificatiu que crec que hem convingut a atorgar a aquells alcaldes (llavors, d’alcaldesses gairebé no n’hi havia cap) que van exercir el càrrec en la primera etapa de la recuperació de la democràcia, a partir de les eleccions de 1979. Aquesta setmana hi pensava quan redactava la informació sobre el traspàs de Joan Masafret Casadevall (l’històric) primer alcalde de la democràcia del meu poble. En mirava les fotos, i no ho dubtava. La seva és una generació de batlles que (segurament també pel biaix de la distància temporal) destil·laven aquella aura amb què els presentaven en molts actes: la de «distingides autoritats». Però són sobretot històrics, sota el meu punt de vista, perquè des de primera línia van liderar una de les majors etapes d’evolució urbanística, social i política dels nostres pobles i ciutats, que sorgien de la negror i la misèria que hi havia deixat una postguerra i 40 anys de dictadura. I perquè, a més, ho van fer agafant el compromís, no des dels aparells de partit, sinó des de la societat civil; amb una estructura administrativa de mínims, que ells mateixos van contribuir a bastir. Segur que amb trajectòries amb encerts i errors. Però van ser el motor d’arrencada d’uns municipis que han experimentat una veritable metamorfosis. Mereixedors de considerar-los històrics.

Compartir l'article

stats