El sentit comú és la capacitat que te el cervell humà per valorar les situacions de la vida quotidiana i prendre decisions. És una habilitat que l’evolució ha dotat a l’espècie humana per facilitar-nos la vida i estalviar al cervell, que és un òrgan que consumeix molta energia, la feixuga tasca de fer complicats raonaments a cada pas.
El sentit comú ens ajuda a tenir una interpretació tàcita del que succeeix, vinculant el present, el passat i el futur. Avalua de forma instantània els esdeveniments mitjançant judicis ràpids i sovint precisos, però és també l’origen d’errades sistemàtiques provocades per l’excessiva confiança en allò que creiem saber i per la nostra aparent incapacitat per reconèixer les dimensions de la nostra ignorància i la incertesa del món. Som propensos a sobreestimar allò que entenem del món i a saltar a les conclusions sobre la base d’evidències limitades, sense comprovar la quantitat ni la qualitat de les dades que fem servir.
El més habitual és que allò que anomenem sentit comú, sigui un puré de creences populars, experiències personals més o menys limitades i regles socials acceptades en un lloc i en una època determinada que ens poden ser útils per les qüestions prosaiques de cada dia, però que, al mateix temps, es poden convertir en un obstacle per adaptar-nos mentalment quan ens trobem en situacions personals o col·lectives d’incertesa, elevada complexitat i/o canvis accelerats, com és l’actual moment: pandèmia, inflació, guerra, canvi climàtic, crisi energètica, crisi política...
Hem entrat en una espiral que marca el final d’una etapa. Necessitem fer molts canvis, des del sistema productiu fins al model de societat. Per entendre el que està passant, per què està passant i com podem evitar les pitjors conseqüències hem de qüestionar algunes «veritats» que el sentit comú dona per certes. Per exemple, la idea que el creixement econòmic és sempre un fet saludable, necessari i que només té conseqüències positives. Fundar la felicitat personal i col·lectiva en aquesta idea, ens porta directament cap a un escenari d’alternatives impossibles: sense creixement tenim pobresa, exclusió social, atur, etc. i amb creixement il·limitat tenim una catàstrofe ecològica. És inacceptable que ens obliguin a escollir entre aquestes dues opcions. El nou sentit comú ens hauria de fer veure que cap d’aquests models ens convé i que hem d’avançar cap a un procés de decreixement socialment equitatiu i ecològicament sostenible.
El canvi climàtic i la crisi energètica que ja estem vivim, deixen clar que no podem pensar el futur en termes d’una sola alternativa (el creixement econòmic) per poder viure millor. El PIB ho mesura tot menys allò que fa que la vida valgui la pena. Hem d’obrir el nostre sentit comú a la possibilitat de tenir treballs de qualitat, sense un creixement infinit. O tenir un estat del benestar de qualitat sense que l’economia es faci més gran cada any. O de tenir un món millor vivint d’una forma diferent.
