Si entenem la política com una activitat noble al servei dels ciutadans hem d’entendre la derogació del delicte de sedició com un intent de facilitar el retrobament entre la part socialment més central dels catalans i la resta d’espanyols, alhora que ha de servir per recosir les ferides de la tardor del 2017.
Ningú pot creure que està pensada per acontentar independentistes, perquè aquests no en tindran mai prou, com, d’altra banda, ja està quedant de manifest aquests dies. Estic convençut que ni amb l’amnistia ni amb el referèndum d’autodeterminació en tindrien prou. Aquesta reforma està pensada perquè la majoria social de Catalunya puguem mirar el futur amb optimisme.
Quan es prenen decisions d’aquesta rellevància s’ha d’estar disposat assumir que tenen un cost per a qui les pren. Vull pensar que els socialistes han considerat que els progressistes més reticents, i fins i tot els més contraris, acabaran assumint, de mica en mica, la decisió com ha passat amb els indults. Si ho mirem objectivament, la reforma del Codi Penal proposada afecta directament molt poques persones i, en canvi, la condemna de divisió i detriment de la convivència autoimposada a la societat catalana es pot reconduir si som capaços d’articular la nostra pluralitat, respectant-nos els uns als altres. Els altres als uns.
Aquí és on cal exigir a ERC que assumeixi per una vegada una decisió i deixi noves demandes per altres modificacions, alhora que ara sí, es fa imprescindible reunir la taula de partits a Catalunya. Crec que se’ls hauria de fer veure que és una modificació incompleta i fora bo de recordar-los que la sentència del 2019, va aplicar el delicte de sedició a l’entendre l’absència de «violència idònia» impedia aplicar el delicte de rebel·lió i va considerar el delicte de sedició com una «rebelión en pequeño».
Si considerem que el delicte de sedició és un delicte desfasat en el temps, hauríem de convenir que el delicte de rebel·lió, per més que estigui inclòs als codis penals dels països del nostre entorn, també està anquilosat. Avui les rebel·lions no les fan els militars amb la força de les armes, aquestes eren formes dels segles XIX i primera meitat del XX. En l’actualitat no calen armes per intentar enderrocar un estat constitucional.
Els fets del 6 i 7 de setembre del 2017, s’han de tipificar adequadament, no només van constituir desobediència, van anar molt més enllà, volien donar una suposada cobertura legal per subvertir el marc constitucional. A aquestes conductes caldria aplicar-hi penes adequades, com que no hi ha violència, no haurien de ser tan greus quant a la presó, però, tanmateix, seria necessari endurir les d’inhabilitació. Uns responsables polítics que utilitzen l’autoritat dels seus càrrecs per intentar enderrocar la Constitució, que han promès o jurat complir i fer complir, no haurien de tenir la possibilitat per molt temps de tornar a ser escollits per dur a terme les funcions d’autoritats sota el paraigua de l’ordre constitucional que han violat.
P.D. Això de la malversació no m’ho empasso. Amb els diners no hi ha marge.
