La claror de la sala és més groga que mai i jo tinc més fred a dins que a fora. He vingut a refugiar-me sota la teulada de sempre, però el vent no ha parat de bufar tota l’estona. I se’m movien els cabells mentre a la ràdio el meteoròleg de torn anunciava un nou canvi de temps. Les persones fredoliques som unes incompreses, com les tímides de l’última fila, les baixetes que només veuen les esquenes dels altres als concerts. N’hi ha que sempre avancen per la vora, que és l’únic lloc que queda lliure quan el carril central està col·lapsat per totes les altres.
Cada dia vull una mica menys de tot el que hi ha en excés i una mica més de tot el que escasseja, penso en apuntalar el cul a la cadira. Sona el timbre i seiem a taula improvisadament i em miro de reüll les bombetes que pengen del llum de braços del sostre, algunes no cremen, no sé si s’han fos o estan desenroscades per reduir-ne el consum. Totes estan amagades dins de pàmpols glaçats adornats amb sanefes translúcides que miren enlaire o que miren avall focalitzant l’atenció en l’escenari de la conversa, les estovalles, les tasses de cafè, les culleretes i engrunes dolces. Els fills, les filles, els nets, el veí de dalt. Quina edat té el petit?, ensenya-me’n una foto. Mira que és simpàtic. I educat. L’altre dia me’ls vaig trobar a l’escala que anava carregada amb les bosses de comprar i em van aguantar la porta perquè passés. I el món. Ai, el món! Està tot ben desgavellat. Em sembla que mai l’havia vist tan malament. Apa, no exageris. Que tu eres xic quan va esclatar la Guerra Civil. I després, ja saps com va anar tot. La postguerra va ser duríssima. A casa meva es va patir molt. Silenci. Vols menjar alguna cosa? Vinga, acaba’t el cafè que després estarà ben fred i no valdrà res. Si necessites que demà et vagi a comprar alguna cosa, m’ho dius. Sense cap problema i jo t’ho porto. A mi no em costa res. Ja ho saps. No, em sembla que tenim de tot. No t’hi amoïnis. El que hem de fer és cuidar-nos. Sí, perquè l’altre dia estava ben espantada. No hi pensis en l’altre dia, has d’animar-te i mirar endavant.
En una taula ovalada no hi ha endavant. Endavant és amunt. Allà on hi ha el llum, el futur del nostre cel. I a la ràdio ja no parlen del temps, sinó de la cubana Ángela Álvarez que ha guanyat, als 95 anys, el Grammy Llatí a la millor artista nova. Volia ser cantant professional des de ben petita però es va haver d’esperar fins a l’any passat, quan el seu net, que és músic i compositor, la va animar a enregistrar les seves cançons. «Mai és tard», va dir en el discurs de recollida del guardó. No seré jo qui la qüestioni.
