El rei dels jueus". Aquelles paraules escrites en hebreu, en grec i en llatí foren escrites per riure-se’n i per escandalitzar el qui agonitzava a la creu: ¿com podria un rei mostrar-se tan ridícul i tan vexat com ara Jesús de Natzaret ho estava? Era impossible fer casar el que les autoritats, els soldats i la gent havien après de les monarquies amb la crucifixió que estaven contemplant morbosament al Calvari. De la mateixa manera, no és possible casar el que nosaltres pensem quan diem "el rei" amb el que trobem d’inspiració en el Galileu. Quina pretensió tan vana! Fa riure.
Tanmateix, els creients ho tornem a dir ben clar aquest diumenge: "Jesucrist és rei". No ho diem de passada, com qui parla del bon pastor, del mestre, d’un messies. Ho diem en el cimal de l’Any litúrgic, a manera de conclusió, d’apoteosi final. Aquell de qui hem anat seguint la vida, la mort i la resurrecció al llarg de l’any, ell és el primer, ell va al davant, ell és imatge del Déu invisible, per qui tot fou creat, existent abans que res, gràcies al qual tot es reconciliarà.
Les paraules escrites al cartell en hebreu, en grec i en llatí varen ser escrites per burla i menyspreu del crucificat. Però els extrems es toquen i la veritat s’obre pas en aquelles paraules marcades amb poca solta. Ell és el més real de tota realitat.
"Avui seràs amb mi al paradís". Les paraules del mateix Jesús, en canvi, expressen millor el que nosaltres podem esperar d’ell a l’hora més definitiva. L’avui de Jesús és una plenitud de temps del qui no viu en la unitat que els rellotges marquen sinó en els instants marcats per l’amor. L’avui de Jesús ens fa posar les llums llargues que il·luminen més enllà de tota mesura. El malfactor a la creu sabia que les seves hores aviat deixarien de ser comptades, però, associant-se al destí de Crist, es reconciliarà amb Déu, amb els altres i amb ell mateix. És en definitiva el "amb mi" el que ens obre a l’esperança de viure, ja des d’ara, el més real.
