Quiosc Regió7

Regió7

carles blaya

Torna el Mundial

Aquest diumenge torna el Mundial de futbol, l’esdeveniment que marca el calendari vital en base 4 dels molt futbolers. Des que tinc consciència, les cites mundialistes han anat deixant fites en la memòria, rastres indissociables dels meus records personals. No sé si és equiparable a l’experiència d’altres aficionats, però els mundials han seccionat diferents etapes de la vida, des del primer que recordo, el d’Alemanya 74, el del gol rapidíssim de Neeskens de penal, el del gol de Müller que va deixar fet una estàtua el porter Jongbloed. O el del 82, en plena adolescència, encara enmig dels llargs canvis que ens duien del jou i les fletxes a Europa, el mundial de Sócrates i Platini, el mundial de la mascota taronja amb què vam descobrir què era vergonya aliena. El del 86 de la mà del 10. El del 90 a Itàlia, del qual encara tinc cintes amb els partits de quarts de final i de les semifinals. El del 94, en què gairebé vam deixar de creure que el futbol era un esport divertit. El del 98 de Ronaldo i Rivaldo; el del 2002 quan tots érem del Senegal; el del 2010, el que va guanyar Espanya poques hores després de la mani per la sentència del Constitucional; el del 2014 i l’1 a 7 a Maracanà (la humiliació més gran patida fins al 2-8 del Barça); l’últim, a Rússia, amb una nova França multicultural i imperial...

El Mundial és un moment de temps olímpic, tot i que ja potser sense la mística de quan els grans jugadors de les lligues estrangeres els descobries jugant amb la seva selecció a la Copa del Món. Ja no t’enamores de l’últim gran brasiler triturant un equip de riure o una potència mundial. Avui hi ha sobresaturació de highlights, fins i tot de les promeses menys prometedores, de les mitjanies que un dia o dos han fet un bon driblatge o un gol lluny de les seves capacitats habituals. Avui el futbol és un espectacle global, diem, quan volem dir un fenomen de TikTok, un breu vídeo incapaç de concentrar tota la litúrgia d’un esport que té millors històries que campions. L’esport de Pelé o Maradona, sí, però també l’esport de l’Union Berlín, que lamentava la seva mala sort de pujar de categoria i de perdre, potser, el seu esperit obrer i comunitarista. Tots els futbolers porten el seu propi món futboler a dintre. Intransferible.

Aquest Mundial no sabem si deixarà empremta esportiva, però el recordarem per la vergonya que un país com Qatar pretengui blanquejar la seva imatge a base de gols amb la condescendència del món del futbol. Potser per això serà l’últim mundial que recordarem com una festa esportiva.

Compartir l'article

stats