Quiosc Regió7

Regió7

Josep Camprubí

EL CROQUIS

Josep Camprubí

Tot és absolutament opinable

Com sol passar sempre, la supressió del delicte de sedició i l’aparició d’una figura delictiva nova anomenada «desordres públics agreujats» ha comportat múltiples interpretacions i no ha agradat pas a tothom. Per a alguns, sense que es constatin canvis substancials, la situació ha millorat i s’ha acostat a les normes legals de molts països europeus. Per a d’altres, les modificacions són del tot insuficients i representen un senzill maquillatge legal. Hi ha també qui hi veu un empitjorament notable de la normativa, que penalitzarà encara més la dissidència política i qualsevol mobilització o protesta. I, com era d’esperar, l’extrema dreta espanyola ho considera una concessió inadmissible de Pedro Sánchez a l’independentisme, que caldrà suprimir tan aviat com el PP i Vox arribin al Govern de l’Estat. Aquesta varietat extrema d’opinions, tan habitual, complica la comprensió de qualsevol iniciativa política, legal, administrativa, jurídica, etc. No hi ha àmbits o institucions de prou solvència i reconeguda imparcialitat que serveixin de guia o d’orientació bàsica i multitudinària davant de fets i esdeveniments importants, que queden sovint deformats per les gracietes, simplificacions i acudits que apareixen a les xarxes socials.

Dimecres vinent el Tribunal Suprem del Regne Unit farà públic un acord que pot ser rellevant: exposarà si considera que sense un acord previ amb el Govern britànic el Govern escocès està facultat o no per convocar un referèndum per decidir si Escòcia s’independitza de la Gran Bretanya. La qüestió que més separa l’opinió anglesa de l’escocesa és el Brexit, la sortida de la Unió Europea, que a Anglaterra va tenir el suport favorable del 53% dels votants però que va ser rebutjada pel 62% dels escocesos. Des de llavors, el Govern d’Escòcia ha insistit en els perjudicis que li ha causat quedar fora de la Unió i ha expressat la voluntat de tornar-hi a ingressar, fet que només seria possible si Escòcia es convertia en un estat independent. Si no hi pot haver referèndum, la presidenta escocesa ja ha dit que convocarà eleccions generals amb un sol punt al programa electoral: la independència d’Escòcia.

Lluny del marc polític, una informació molt destacada d’aquests dies és que la població del planeta Terra ja ha superat els 8.000 milions d’habitants. Davant d’aquesta xifra sorgeixen de seguida un munt d’interrogants: com més serem més riurem? o com més serem més patirem? És possible un creixement indefinit de la població mundial? Hi ha recursos suficients al món per a un augment continuat d’aquestes proporcions? Segons les dades que s’han publicat aquests dies, només s’ha trigat 11 anys per passar dels 7.000 als 8.000 milions. Tot i que sembla que la velocitat del creixement ja s’ha alentit, es pot arribar als 9.000 milions el 2037 i als 10.000 milions ja sobrepassat el 2050. Però hi pot anar havent una creixença perpètua de la població? I especialment, com influirà en la distribució de la població una amenaça tan greu com és el canvi climàtic? Perquè una cosa és néixer a qualsevol indret del món i una altra és aconseguir arreu una qualitat de vida suficient o acceptable. Per tant, com més dificultats per viure es constatin, més desplaçaments hi haurà des d’on la vida sigui difícil cap als indrets on sigui més fàcil. Una competència per l’espai vital que sembla del tot previsible. O també aquest és un tema del tot polèmic i opinable?

Compartir l'article

stats