Quiosc Regió7

Regió7

Joan Roma

DE TOT PLEGAT

Joan Roma i Cunill

Exalcalde i exdiputat

Ha valgut la pena?

Durant molts anys, vaig compartir feina de diputat i de dirigent polític amb els principals sindicats, en uns moments en què les crisis naixien i creixien a un ritme frenètic. Com sempre passa, en alguns moments apareixien els radicals de torn exigint reobrir l’empresa, reduir hores de treball, millorar sous i ampliar vacances. Tot alhora!

Expressades les reivindicacions, deixava clar, per la meva part, quines podia donar suport i quines no. Mai he volgut prometre allò que no pogués complir, ni estar en moviments que realment no busquessin solucions viables. Aquestes són dues de les principals raons per les quals mai he compartit els objectius ni els moviments lligats al procés independentista.

Però, tornant al principi, si la gent es deixava emportar per aquells radicals–il·luminats, la seqüència era sempre la mateixa: cartells, pancartes, símbols diversos, crides a la mobilització, augment de les pressions i tensions amb la direcció, i, finalment, vagues, talls de carretera i concentracions, en diversos formats, alguns força crispats.

L’empresa, acabada la paciència, ben assessorada per algun expert en el tema, acomiadava alguns dels capdavanters i obria expedient a uns quants de segon nivell. Aquestes accions encenien més els ànims i allargaven el conflicte fins a extrems insostenibles. Quan tot semblava perdut, a punt de trencar i tancar empresa, es variava l’estratègia per part dels capdavanters, i en comptes de perseguir els objectius inicials, es reclamava la readmissió dels acomiadats i tancar els expedients oberts.

La lluita havia canviat de marc i objectius: l’important era salvar els mobles. Els grans principis inicials passaven a segon terme. Tornar al principi ja es considerava suficient. Si l’empresari era intel·ligent, resolia expedients, readmetia els expulsats, i oferia un 10% de les reclamacions inicials. Se signava la pau, i tothom tornava a la feina, amb la cua entre cames, els radicals, sense autocrítica ni admissió d’errors. Els qui havien proposat altres vies, altres objectius i altres maneres d’actuar, havien quedat arraconats per la cridòria i exaltació dels altres.

Ho sento, però aquesta és la imatge que em va venir al cap tan bon punt el president del Govern va anunciar la presentació de la proposta de substitució dels delictes de sedició per una nova fórmula, més adient als temps actuals, i a la que existeix en els països del nostre entorn. Arribats aquí, els independentistes s’haurien de preguntar: ha valgut la pena?

És a dir, tot el procés independentista no ha portat res més que trencaments familiars i socials. Pèrdues enormes en l’economia, la indústria i les finances. Desprestigi generalitzat. Enfonsament de moltes expectatives que ja no es recuperaran, i un llarg reguitzell d’altres negativitats.

Fet tot el camí, ara l’important, el que era vital, era resoldre els acomiadaments, els expedients oberts, i recuperar les poltrones perdudes... En definitiva, resoldre els problemes personals, per davant dels del país i els seus ciutadans. Una mostra més de la insensatesa de tots els protagonistes del procés, atrapats en una xarxa de mentides i falsedats. Ara, uns altres els han de resoldre tots els estralls causats.

Compartir l'article

stats