Quiosc Regió7

Regió7

Gonçal Mazcuñán i Boix

Els perills dels míssils rebotats

Encara bo que el míssil no era rus, sinó rebotat. O a mitges, amb un d’ucraïnès, segons s’han afanyat a dir tots. Imagineu per un moment quina mala nit de dimarts a dimecres devia passar la ministra Robles, entre esglais i esbufecs, fins que no va quedar clar que continuem en guerra amb Rússia a través d’un país interposat (Ucraïna), però no pas de l’OTAN, on els espanyols són socis i obligadament solidaris amb la Polònia que va patir l’impacte mortal del míssil descontrolat. Les conseqüències d’abast mundial que hauria tingut un enfrontament directe de l’OTAN amb Rússia ens les podríem arribar imaginar... però la part que s’haurien d’empassar els espanyols ens atreviríem a quantificar-la? Quin pressupost social més hauria hagut de retallar Sánchez per continuar sent el campió europeu? Tanta faramalla amb les desfilades militars, els paracaigudistes maldestres i la cabra, avui que fa 47 anys que va morir el dictador, us imagineu la trempera i «el ardor patrio» de comandaments de les forces armades, si haguessin pogut tornar a enviar soldats espanyols a lluitar a les estepes russes?

La salivera de més d’un s’haurà tornat agra, després de comprovar que l’exèrcit que brandava davant d’enemics exteriors i interiors «per garantir la sobirania, la integritat territorial i la independència d’Espanya», ha quedat aigualit de portes enfora, i sense sentit de portes endins, perquè l’Estat ja compta amb un estament perfectament ensinistrat per garantir la pervivència del sistema sense embrutar-se les punyetes que guarneixen l’uniforme. Escoltat el que diuen ministres i socialistes destacats, és ben clar que a Sánchez li surt més barat mantenir el control del front interior, que no pas marcar paquet a l’exterior. A fora el collen, l’obliguen a fer gestos que li treuen rèdit electoral. A casa, tot i els pollastres que li munten els socis de govern i els aliats de legislatura, va fent camí cap a objectius personals comptant que la força de xoc judicial li aplanarà el camí: tergiversar, recargolar la llei amb interpretacions esbiaixades és pràctica reconeguda que, a curt termini, els ha donat resultat. Qui garanteix que no ho tornaran a fer? La sedició va ser una excusa, com la malversació, la rebel·lió o els tumults. Ara, els desordres públics agreujats resoldran els problemes que tenien per sentir-se homologats amb els països democràtics i aconseguiran l’efecte desitjat sense que es noti gaire: mantenir la dissidència controlada, acoquinada, amenaçada. Aquest és el pensament que ja veurem on els portarà. Però, si l’enfrontament de govern i jutges per les lleis del sí és sí, sedició i malversació fa com el míssil rus i els surt rebotat... endevineu on petarà?

Compartir l'article

stats