Les dades sobre l’evolució de l’ús social del català publicades per la Plataforma per la llengua poden tenir diverses lectures. La primera, esbiaixadament optimista, és que en nombres absoluts mai hi havia hagut tanta gent que utilitza la llengua catalana quotidianament, de forma activa (parlant-la i escrivint-la) o passiva (llegint-la o escoltant-la). Una enorme massa crítica que ens ha de permetre mantenir i incrementar la producció de béns i serveis en català.
L’altra lectura necessària és que, també per primera vegada, en cap dels territoris on històricament s’ha parlat en català, aquesta és la llengua més usada. En alguns llocs (Catalunya Nord o l’Alguer) és residual i a la resta ocupa la segona posició, però amb una mitjana d’ús habitual superior al 30%. A tot arreu – alarma!– l’ús en termes relatius disminueix si el comparem amb quinze anys enrere, però –i aquesta és una dada interessant– en alguns llocs més que en altres. Hi ha una relació directa entre estructura social i política i la incorporació de nous parlants. Així, el lloc on més disminueix l’ús del català és on ni tan sols té reconeixement oficial: a la Franja de Ponent. I on millor aguanta la llengua és on aquesta no tan sols és oficial sinó que ho és en solitari i d’un estat amb seient a Nacions Unides: Andorra. Curiosament, al Principat pirinenc hi ha molta més immigració que a les comarques catalanoparlants de l’Aragó, amb la qual cosa es demostra que les migracions són un factor que lògicament influeix en els usos lingüístics, però que ho fa de forma molt diferent en funció de la realitat de cada territori. I que és, per tant, en aquesta realitat social i institucional, i no en les migracions i encara menys en les persones migrants, on hem de posar el focus.
Aquestes dades, que bàsicament confirmen el què ja intuïm o comprovem cada dia, han ressuscitat el mai del tot superat síndrome del Finis Cataloniae, la sensació que el país, entès com a comunitat humana amb característiques pròpies i diferenciades, estaria en curs de desaparèixer. I sí però no. La llengua és l’expressió més evident del fet nacional, però no n’és ni l’únic factor ni el més determinant. Fent un símil arriscat, si la llengua és el bolet, el fet més evident i visible, el país és el miceli, els filaments subterranis que el fan possible. Dit d’una altra manera, la pertinença no la defineix la llengua parlada sinó la consciència de formar part d’una societat més o menys autocentrada, amb evidents característiques de regió europea, articulada a partir d’una gran capital, amb una projecció (l’Euroregió) que s’estén més enllà dels actuals límits i amb un obstacle a superar que ens perjudica a tots i totes, parlem el què parlem. Un obstacle que ens impedeix desenvolupar totes les potencialitats col·lectives o obrir-nos directament al món, que és un veritable xuclador d’esforços i recursos i que té un nom, o dos, que el sap tothom: Madrid i el seu projecte polític, Espanya.
