Miquel-Lluís Muntané és un dels nostres escriptors més complets, que ha excel·lit en tots els gèneres que ha conreat, des de la narrativa de ficció a la poesia, des del teatre a l’assaig. Ara publica Ombres sobre un fons blau, un llibre de records de la seva infantesa, una veritable llaminadura per als lectors que valoren la memòria. Amb una prosa precisa, clara, amena i plena de sensibilitat i de saviesa cordial, Miquel-Lluís Muntané dibuixa en prop de seixanta pinzellades breus un mosaic prou significatiu de la societat dels anys seixanta. Introduït amb encert per un pròleg de Jordi Mata, el llibre respira una certa nostàlgia que mai no arriba a enfarfegar i una ironia subtil que no s’acarnissa amb els personatges. El recorregut comença en una barberia de les d’abans on un barber calb anunciava un remei altament eficaç contra la caiguda del cabell i s’acaba amb les cavalcades de Reis. Pel camí Muntané recupera un objecte que en aquell temps generava un cert col·leccionisme, els banderins, com passava amb els cromos, que servien per completar els àlbums corresponents. Muntané hi diu: «la cultura, al capdavall, no és tant una base de dades com una actitud vital de curiositat, de reflexió i de capacitat crítica que es pot desvetllar des d’edats molt primerenques». Així mateix, Muntané evoca les granges on menjaven crema i melindros. Tot i que n’han tancades força, encara en queden algunes de les més emblemàtiques. No hi podien pas faltar els cavallets, que esperonaven la imaginació dels infants, ni els primers astronautes que van trepitjar la Lluna, un esdeveniment seguit arreu per televisió. Al llarg del volum seguim les incursions que Miquel-Lluís Muntané fa a les botigues tradicionals, amb els seus dependents educats en un estil que avui és ja minoritari, o per un món tan estimat per ell com el del cant. I parlant de cant, dedica un dels episodis del llibre als ben habituals aleshores concursos d’ocells, com els canaris. Una altra figura familiar llavors i cada cop menys freqüent és la dels esmolets, que anaven amb els seus vehicles pels carrers oferint els seus serveis per esmolar tota mena d’eines de tall. Muntané retrata, d’altra banda, a Ombres sobre un fons blau un país amb força ràdio però poca televisió, que va esdevenint més comuna, com ho seran els semàfors a les cruïlles. Muntané inclou apunts sobre la impressionant nevada del 62 o l’impacte que li van produir grans tempestes, però també sobre el cinema o el circ. Hi anota: «ens admiraríem de comprovar quantes vegades, en el replec més íntim de l’home i de la dona aparentment més corsecats pels tràngols vitals, hi batega algun record associat a un d’aquests instants inefables que no cotitzen a borsa però s’arrapen fortament a l’ànima». Miquel-Lluís Muntané hi esmenta, encara, els tramvies, les vaqueries urbanes i els vigilants i serenos. Un univers d’imatges que rescata brillantment d’un passat que no és pas llunyà.
