El problema del Mundial de Qatar no és que sigui una manera de convertir els diners inesgotables d’uns autòcrates medievals en influència mundial a través del soft power, ni que la força dels petrodòlars hagi pogut doblegar qualsevol resistència política, ètica o estètica. El problema no és aquest, perquè tot això ja sabem que és normal. Amb molts menys diners, un autòcrata que, a més, acabava d’envair i ocupar una part d’Ucraïna, va poder organitzar el seu Mundial només fa quatre anyets. Com a mínim, Qatar no ha envaït res i liquida els seus rivals sense bombes, de portes endins i de mica en mica. El problema no és aquest. El problema és que el món occidental ha volgut muntar una gran farsa de denúncia de la hipocresia, la qual és, alhora, una hipocresia encara més gran, basada en que el Barça mai no acceptaria portar Qatar a la samarreta i el COI mai no adjudicaria uns Jocs Olímpics a Xina, per exemple. I el problema d’aquesta farsa és que no fa cap gràcia, que és el pitjor que li pot passar a una farsa. Si, com a mínim, guanyessin Israel (si jugués) o Aràbia (ai Messi!) i l’emir qatarià hagués d’empassar-se l’orgull en donar-los la copa, encara riuríem. Si el Mundial ha de ser això, l’únic de bo que en podem esperar és que Espanya torni a organitzar-lo, el guanyi Kosovo, i el rei hagi de donar la copa a un indepe proscrit.
