Quiosc Regió7

Regió7

Josep Miquel Bausset

TRIBUNA

Josep Miquel Bausset

Monjo de Montserrat

El Mut

Així era anomenat el jove Joan Fuster per mon pare i pels altres hostes de la pensió Faus, a València, quan el futur assagista de Sueca, a principis del anys quaranta, començà els estudis de Dret a la Universitat.

El nom de «Mut» era perquè Fuster era un jove callat i introvertit, que mai no participava en les tertúlies, després dels àpats, a la pensió «Clorofil·la», anomenada irònicament així per mon pare, perquè només menjaven verdures i no veien mai la carn.

Per casualitat, un dia mon pare i Fuster es trobaren en una llibreria de vell buscant llibres en valencià. D’aquella trobada inesperada va néixer una amistat, sincera i profunda. Així s’explica que Fuster assistís al casament dels meus pares, el 1951, el mateix any que l’escriptor de Sueca li dediqués un dels cinc poemes de la separata, «Va morir tan bella», al costat dels dedicats a Sanchis Guarner, Vicenç Riera-Llorca, Agustí Bartra i a «tots». Uns anys més tard, el 1984, i fruit de nou de l’estima de Fuster per mon pare, l’escriptor de Sueca escriví al setmanari «Qué y donde», un article titulat: «La paraula és l’home», on l’assagista de Sueca deia: «Bausset és un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià».

Com que Fuster era com era i no obria sa casa a tots els qui trucaven la porta, acordà amb mon pare la manera que havia de trucar per obrir-li. Així és com jo vaig acompanyar mon pare a casa de Fuster i amb els meus ulls de nen descobria l’amistat i l’estimació entre dos homenots de la Ribera que parlaven de llibres, de política i de la vida.

La casa de Fuster, plena de llibres a les prestatgeries, a terra i fins i tot sobre les cadires, em recordava també ma casa, amb llibres que ho omplien tot.

Recordo que la nit del 23 de febrer del 1981, amb motiu del cop d’estat del tinent coronel Tejero, mon pare va decidir anar l’endemà a Sueca per portar Fuster a ma casa. Afortunadament, perquè el cop no va triomfar del tot, no va caldre fer el que mon pare havia pensat per protegir el seu gran amic.

Avui, 23 de novembre, cent anys després del naixement de Joan de la Creu Fuster i Ortells, l’intel·lectual valencià més important del segle XX, cal recordar també els infames atacs, amb bombes incloses, que va rebre per part del blaverisme més irracional i la indecent campanya de calúmnies instigada per un diari valencià. Cal tindre en compte que mentre que en el centenari del seu naixement recordem amb agraïment Fuster, ningú no recorda els qui amb enveja el van atacar amb la «raó» de la força i no amb la força de la raó.

L’escriptor Joan Fuster, autor de nombrosos llibres i articles periodístics, va ser honorat amb el Premi Crítica Serra d’Or (1969 i 1973), el Premi Valencià de l’Any (1974), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983) i l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià (1992).

I és que Fuster, un escriptor incòmode per al poder, va ser un intel·lectual compromès amb la llibertat del País Valencià.

Compartir l'article

stats