A la Catalunya central es denuncien cada dia tres casos de violència contra les dones. Es una xifra freda, però no és difícil convertir-la en una imatge viva si imaginem el flux de persones que suposa això a les comissaries i jutjats dia rere dia, mes rere mes, any rere any. I aquesta és, justament, la victòria que s’està aconseguint. Allò que es vivia en silenci a casa ha començat a sortir de les ombres. La tolerància de segles s’està esvaïnt. Inferns domèstics que garantien absoluta impunitat als agressors han començat a ser assenyalats. Agressions pel carrer que es consideraven assumibles perquè no generaven danys físics es denuncien. I això està canviant perquè hi ha una revolució cultural en marxa, però també perquè, durant els darrers anys, les administracions, arrossegades per noves generacions de dones que han decidit alçar la veu, han començat a ajudar les víctimes que volen anar-se’n de casa i a atendre d’una altra manera les agressions sexuals. Constatar que l’ajuda dona fruit ha d’empènyer a ajudar més i millor, i a combatre per terra, mar i aire una xacra inhumana. S’ha d’acabar, es pot acabar, hem de fer que s’acabi, i ràpid.
