Des del 18 d’octubre d’enguany, just el dia que el meu pare feia 80 anys, que tinc l’honor i el privilegi de presidir l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer i Altres Demències del Bages, Berguedà, Moianès i Solsonès. El meu pare n’hauria estat content i orgullós. Quina casualitat que coincidís amb el dia del seu aniversari! Si ho haguéssim buscat expressament, no hauria sortit tan rodó. Sigui com sigui, i sense poder oblidar la tristesa i el dolor que genera la malaltia, és bonic que hagi coincidit. A mi m’ha fet pensar. Al marge de les creences o no creences de cadascú, tinc una amiga que sempre diu que hi ha algú que ens vetlla. Sempre em recorda que, en el trànsit per aquest món, no estem sols del tot. I té tota la raó. Quantes vegades ens hem trobat en situacions que atribuïm a l’atzar o a l’alineament dels astres? El cas és que la meva mare, en nom del meu pare i en el seu propi, el dia 18 del mes passat, em va fer arribar el seu sentiment d’orgull i de gratitud. Estava tan emocionada que va plorar, em va dir. I jo també. Assumir la responsabilitat de presidir una associació tan ben conduïda fins ara fa molt respecte. No és un repte senzill ni fàcil; sobretot tenint en compte la feinada de de totes les juntes que m’han precedit. M’agradaria aprofitar aquestes línies per reiterar el meu més profund agraïment a tothom que heu dedicat temps i esforços a acompanyar als familiars que tenim la dissort de tenir algun malalt a la família. La meva experiència personal, amb un pare amb una demència frontotemporal, dona fe de la gran professionalitat i solvència de tot l’equip que hi treballeu. No em puc imaginar afrontar la duresa de la malaltia sense l’acompanyament de l’associació. I és per tot aquest camí que heu llaurat que ara, servidora, pot agafar el testimoni seguint el vostre exemple i la vostra incansable dedicació. No heu defallit mai. I nosaltres tampoc defallirem. Plantarem cara a la malaltia tant com puguem! Tinc la immensa sort de formar part d’un equip amb un gran coneixement i una gran experiència. Sense la seva complicitat i el seu bon fer no seria possible tirar endavant l’entitat. Moltíssimes gràcies per la vostra acollida i la vostra estima! I a vosaltres, socis, donar-vos les gràcies per la vostra confiança. Sense vosaltres la nostra feina no tindria cap sentit. És per vosaltres i els vostres malalts, que són els nostres, que treballem. Hi som i hi serem. El vostre suport ens esperona a seguir, a seguir i a seguir. No ens deixeu sols! Us necessitem!
Ara tot just fa un mes que he agafat la presidència. M’estic situant i aprenent. Sàpiguen que ho faré tan bé com pugui i que m’hi deixaré la pell. Espero ser-ne digne.
