Hi ha persones que els dones un llapis i un bloc de paper i t’escriuen un poema. Altres, amb les mateixes eines, dibuixen una airosa catedral o l’esquema per a una màquina del moviment perpetu. Hi ha qui redactarà un acord de pau, una constitució mundial o una llei per a l’erradicació de la pobresa.
També n’hi ha que convertiran qualsevol quadern en un bloc de multes i s’entretindran escrivint denúncies i proposant sancions contra veïns, companys, superiors i inferiors, perquè tothom és culpable als seus ulls; aquesta gent es realitza quan toca poder i gaudeix del dret de permetre i de prohibir.
—L’autodeterminació...
—Calli! No pot parlar d’això!
—La monarquia corrupta...
—Diputat, el crido a l’ordre a la primera, a la segona i a la tercera, au, al carrer!
—És que no soc diputat!
—Encara millor: com que no té immunitat, al calabós!
I també n’hi ha que amb un llapis i una llibreta es posen tot seguit a redactar ofenses, insults, desqualificacions personals i doloroses infàmies, perquè fer-ho els fa sentir importants i poderosos. S’han trobat pintades d’aquest gènere a les ruïnes de Pompeia, i a la Roma del Renaixement enganxaven fulls de paper amb versos anònims a les cantonades. Twitter és actualment un dels escenaris predilectes. El gènere, però, ha estat practicat a cara descoberta per figures d’aguda intel·ligència i qualitat literària, entre els quals destaca, en les lletres castellanes, la de Francisco de Quevedo, que va signar pàgines notables on donava curs a dues grans dèries que el corsecaven: l’antisemitisme (aquell «érase un hombre a una nariz pegado» buscava acusar de judaisme el seu rival Luis de Góngora) i la catalanofòbia («son los catalanes aborto monstruoso de la política»).
Les vomitades ferotges de Quevedo eren moralment reprovables i literàriament memorables. La que va deixar anar la diputada de Vox Carla Toscano contra la ministra Irene Montero només compleix el primer dels dos requisits.
