Regió7

Regió7

Antoni Daura

A PEU DE PÀGINA

Antoni Daura i Jorba

Jutge i part

Amb l’expressió amb la qual titulo aquest article s’entén que qui ha de jutjar qualsevol afer controvertit, a banda de conèixer les lleis i la normativa en general que cal aplicar, s’acaba decantant cap a una banda, de la qual ideològicament forma part. O sigui, que no hi ha realment imparcialitat en el veredicte.

Això succeeix sovint en temes d’interès general i, especialment, polític. A l’Estat espanyol estem farts de veure darrerament com es reinterpreten esbiaixadament les lleis per prohibir determinades accions i els jutges són el nou braç armat de l’Estat, en majúscules, que sempre queda més fi que no pas treure els militars al carrer. Malgrat que a casa nostra aquesta manera de fer és habitual i s’aplica de manera barroera, no és pas exclusiva. Fa poc, la Cort Suprema britànica acaba de dictaminar que el parlament escocès no té capacitat de convocar un referèndum d’independència sense l’autorització del govern del Regne Unit. Jo no sé tècnicament en què es basa aquest veredicte, però el normal en una democràcia seria que, més enllà de les formes i els procediments, es pogués votar tot. A més a més, la lògica diria que un tribunal no hauria de ficar mai en qüestions estrictament polítiques; només hauria de garantir transparència i un procés d’actuació clar i ben definit.

Fixem-nos, de fet, que l’Estat, que teòricament és de tots, es troba sempre dirigit per unes elits que en viuen, i el blinden perquè no canviï mai gran cosa important. Si, per altra banda, en aquest espai hi ha comunitats nacionals diferents, sempre s’aplica el corró demogràfic per fer prevaldre el del poble majoritari.

Això ens porta a unes tensions innecessàries, que es podrien apaivagar fent referèndums i respectar-ne els resultats. Això obligaria totes les parts a fer unes propostes concretes que millorarien en gran manera les relacions bilaterals i bona part de la conflictivitat baixaria. Sobretot, si passat un temps determinat, es pogués revertir de nou, si es considerés necessari. Entrar en aquesta dinàmica permetria desactivar la major part dels conflictes nacionals del planeta que són el fruit de les imposicions i de l’imperialisme.

Però no cal fer-nos gaires il·lusions. Segurament, només el trencament sobtat i més o menys traumàtic –esperem que sense sang– acaba encara avui reeixint. L’espècie humana és molt obtusa i tots els estaments blinden de manera egoista les seves competències i escombren cap a casa seva. Aquest fet és extrapolable al món en general. Enguany és el centenari del naixement de l’escriptor portuguès José Saramago, Premi Nobel de Literatura 1998, un home compromès amb els valors de la llibertat i que, sense pèls a la llengua, es manifestava en qualsevol context. Precisament, al nou llibre de Joan Morales, Entre Barcelona i Saramago (ed. Parcir) es recullen les entrevistes que va protagonitzar en la seva estada a casa nostra. En una que li feu Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, gairebé un quart de segle enrere, va dir: «Soy pesimista, pesimista en un mundo como este es una obligación. Y más, incluso digo más, son los optimistas los que no cambian nada. Porque el optimista no tiene ningún motivo para cambiar lo que sea. Ahora, los pesimistas, sí. Los pesimistas son los que dicen: ‘Esto no está bien’. Entonces, hay que cambiar». Siguem, doncs, pessimistes en aquest bon sentit!

Compartir l'article

stats