Des de la caiguda del mur de Berlín l’esquerra de l’esquerra està buscant el seu lloc dins l’espectre ideològic. Va fer seus els moviments ecologista i feminista i s’ha de reconèixer que posar a l’agenda aquests postulats va servir perquè la socialdemocràcia clàssica els assumís.
A Espanya, amb el moviment nascut del 15-M, aquesta esquerra es va voler presentar com la nova política sanadora de tots els mals, com allò que enderrocaria les velles i anquilosades estructures de l’Estat, del Règim del 78, que en deien. I que assaltarien el cel.
A causa de la mai justificada i lamentable gestió per part d’Albert Rivera dels resultats de Cs, aquesta suposada nova esquerra s’ha acabat trobant dins del Govern d’Espanya i amb molta pressa per fer-ho tot, i de cop. Han hagut d’assumir que el cel és tan amunt que es torna inabastable, fins i tot a vegades assumeixen la socialdemocràcia, però no poden evitar la urgència de legislar sense deixar-la reposar els textos, impedint que ningú interfereixi en els seus redactats.
La famosa llei del només sí és sí i les seves recents conseqüències en són un exemple clar. Durant la seva tramitació, la part majoritària del Govern va voler fer veure als socis minoritaris que el text no era prou madur, però com que s’havia d’aprovar, sí o sí –mai millor dit–, al Consell de Ministres abans del 8 de març, es van limitar a titllar de masclistes als qui posaven les pegues. Ara en patim les conseqüències. Amb l’anomenada «Llei Trans» anem pel mateix camí. Per més que els experts avisen que l’hauran de rectificar, ells continuen entestats a desqualificar com a transfòbic a qualsevol que els puntualitza algun apartat.
Aquesta nova esquerra ha envellit molt ràpid i, de pas, ha adquirit els vells costums dels partits comunistes: tot són faccions i conspiracions, que els autodesgasten i desorienten la ciutadania. Sota el paraigua de Podemos hi ha de tot, des d’anticapitalistes, neocomunistes, fins a gent progressista de tota mena. Però també hi ha molt professor d’universitat, sobretot madrilenya, que quan han hagut de passar de la teoria a la pràctica han generat no poques complicacions. Han fet càtedra, però els costa d’entendre que la política és molt més que textos erudits i feixucs debats intel·lectuals. El paper ho aguanta tot, però la política que realment transforma està plena d’obligades i doloroses renúncies.
Semblava que en nomenar a Yolanda Díaz, com a vicepresidenta, Podemos es modernitzava i es deslliurava de l’estat de mala llet permanent, per fer seu un discurs molt més empàtic. Res més lluny de la realitat. Quan el «politburó» ha vist que la seva pròpia cap de cartell es desmarcava li han volgut tallar les ales amb condicions inacceptables per a ella i per a tot el que ella representa. Avui Díaz ja ha traspassat les fronteres de Podemos, no només a la perifèria, també a Madrid. Depèn de com evolucioni aquest fals debat, sense adonar-se’n, estaran posant en perill la seva pròpia credibilitat com organització.
