Quiosc Regió7

Regió7

Anna Vilajosana

Atenció plena

Atenció plena Xavier Serrano

La dona camina de pressa perquè qui la miri pensi que sap on va. Mai li ha agradat explicar les seves febleses, i quan ho fa es frega les mans i se les posa a les butxaques amb un gest inconscient, i els seus ulls de color de vida, sempre disposats a deixar-t’hi entrar, s’apaguen i fixa la mirada al terra perquè ningú pugui veure el que ella sap. De vegades, l’únic que fa és balancejar el cap i deixa anar un somriure fals, dels que desperten dolor i no alegria. Mentrestant, un home lliga el seu gos sense morrió a un senyal de trànsit perquè vol entrar en una botiga. El gos borda i el pare amb el fill que passen pel costat s’aturen en sec. Criden l’amo de l’animal i li diuen que el tregui del mig del pas. El senyor li respon que serà un moment, que ha d’anar a buscar una cosa. El pare es posa la mà a la butxaca, en treu el mòbil i el comença a gravar. El venedor surt del local i li allarga una capsa de galetes. «Són dos euros», li diu.

Els senyals que enviem als altres són confusos i cal voluntat i una vida d’atenció plena per desxifrar-los. I ens queixem que no ens entenen i el problema és que no ens expliquem. Si vols una cosa, demana-la. Si necessites que t’ajudin, truca i explica què et passa. Hi ha gestos universals, però la majoria són tan nostres que faria falta un diccionari fet a mida de cada persona. Aprenem observant i equivocant-nos. I, per això, molts dels qui veuen la dona que camina de pressa es pensen que la coneixen. Jo sé que els cementiris li fan angúnia, però hi va sovint perquè no vol oblidar. I aquest no voler oblidar deu ser una mena de mal de l’ànima. Tampoc gaudeix amb la música però sempre que pot balla, balla tant i amb tant d’entusiasme com un nàufrag al capvespre desesperat per arribar a terra ferma abans que la foscor el faci sentir doblement perdut i no sàpiga què és mar, què és cel, que és terra.

Són les nou del vespre i sonen les campanes. Sempre deuen dringar aquesta hora, però avui el vent ha canviat el seu rumb habitual i n’ha dut el so fins a casa. Se senten a prop, però sonen a històries antigues, a pel·lícules en blanc i negre, a fred, a robes fosques, a pedres, a vius que ja no hi són. Cada paraula pot voler dir tantes coses. Quan diu terra, ningú sap de quina terra parla. Si és del planeta, de l’argila que esdevé gerro, del sòl d’on neixen les plantes, del lloc d’origen. I si diu blau, ningú sap amb exactitud a quin blau remet. Tothom s’imagina el seu, de blau. Potser un cel enorme amb un núvol solitari, o una barca de vela al límit de l’horitzó, o el blau d’una granota de mecànic que desprèn fortor de benzina i oli.

Compartir l'article

stats