Com era d’esperar, el Tribunal Suprem del Regne Unit va decidir dimecres passat que el Govern escocès no podia convocar un referèndum «consultiu» sobre la independència d’Escòcia sense disposar de l’autorització prèvia del Govern britànic. Una autorització que des de Londres difícilment es concedirà mai de manera magnànima, generosa i democràtica, com no ho farà tampoc el Govern espanyol respecte de l’independentisme català o basc, o el Govern francès respecte de l’independentisme de Còrsega. De fet, la història de la unió entre Escòcia i Anglaterra és complexa i no gens exempta de tensions i de moments difícils. Teòricament, de bon principi es va tractar d’un acord entre iguals, però aviat el predomini d’Anglaterra es va anar imposant i a la pràctica es va intentar d’absorbir la personalitat política i cultural d’Escòcia, tal com va passar també respecte de l’altre territori de la Gran Bretanya que segueix mantenint els seus signes d’identitat nacional propis: el País de Gal·les. I tal com es va intentar de fer, també, en un altre àmbit encara més allunyat de l’anglès i que va comportar una lluita sagnant de molts anys, com va ser a Irlanda. Així i tot, la negativa del tribunal britànic no esborrarà gens la voluntat de fer un referèndum d’independència a Escòcia, sinó que reforçarà aquesta voluntat. De moment, la presidenta escocesa ja ha assegurat que no s’aturarà i que procurarà convertir les properes eleccions generals que hi hagi a Escòcia en un referèndum de facto que demostri que la majoria d’escocesos reclama la independència.
Dimecres passat també va ser una data notable per una altra qüestió: el centenari del naixement de Joan Fuster, el gran escriptor valencià en llengua catalana, un dels impulsors bàsics del concepte de Països Catalans i un dels intel·lectuals més destacats de l’àmbit cultural català. El seu llibre més conegut i bàsic: Nosaltres els valencians, ha contribuït extraordinàriament a l’autoconeixement de la identitat valenciana dels mateixos valencians i al descobriment d’aquesta identitat per part dels lectors de fora del País Valencià. I alhora, evidentment, ha estat essencial per reforçar el reconeixement de la unitat cultural i lingüística fonamental de tota l’àrea territorial que, d’acord amb una coneguda descripció, va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Cal, doncs, insistir en la importància de l’obra global de Joan Fuster, ser-ne conseqüents –i, per tant, tenir sempre present el conjunt sencer del nostre país, per damunt de les seves diverses demarcacions administratives.
Una vegada més, desgraciadament, es constata que la guerra d’Ucraïna no s’atura. I ara que arriba l’hivern és ben clar que la població civil pot patir més que mai. Justament aquestes darreres setmanes, mentre l’exèrcit rus s’ha vist obligat a recular, s’han accentuat els atacs aeris i amb míssils a les centrals elèctriques –i entre elles a l’entorn de la central nuclear de Zaporíjia– i a serveis essencials com les xarxes de subministrament d’aigua. És evident que sense aigua ni electricitat, en un país fred com Ucraïna, la vida ha de ser molt difícil. Els dirigents russos ho saben, i ja que des del punt de vista militar no se n’han sortit, ara volen doblegar la resistència ucraïnesa amb el pes de l’anomenat «general hivern», que coneixen prou bé. Però el prestigi de Vladímir Putin no en surt pas gaire ben parat, sinó al contrari.
