Miguel Torres té 81 anys i el cap molt ben moblat. Per això fa temps que predica contra els perills del canvi climàtic; perquè sap que això va de debò i que la calor és la principal amenaça per a la vinya. Viticultor i cellerer de quarta generació, va optar fa temps per comprar terrenys en zones més elevades de l’habitual –per tant més fredes– i no només predica, també actua: el 10% dels beneficis anuals de Cellers Torres s’inverteix a mitigar l’escalfament global. Des de l’ús de plantes fotovoltaiques fins a la captura del CO2 que es genera en la fermentació del raïm. Els resultats no suposen cap vareta màgica per resoldre un problema descomunal, però sí que cotitzen en un altre mercat de valors: el del compromís amb la salut del planeta.
El patriarca dels Torres em va confessar l’altre dia, amb un deix de decepció, que la idea de crear una xarxa de cellers per frenar els efectes del canvi climàtic no havia aconseguit cap èxit a Espanya; ha hagut de buscar companys de viatge en altres parts del món, com els Estats Units i Nova Zelanda. A ell el cap li va fer clic amb el documental d’Al Gore Una verdad incómoda, que el 2008 ja dibuixava un retrat devastador de la Terra. Des d’aleshores s’han celebrat 12 cimeres mundials com la que acaba d’acabar a Egipte, amb avenços minúsculs; els científics s’han esgargamellat advertint que, si no canviem, anem de cap al desastre; i alhora el relat negacionista ha guanyat terreny, ha donat carta de naturalesa a estupideses com aquesta que diu que de «canvi climàtic, n’hi ha hagut sempre» (Ayuso dixit). Així que el panorama no és gaire encoratjador. Per això estaria bé difondre les reflexions d’un octogenari, a qui ningú podrà acusar d’histèric o marioneta, com a la pobra Greta Thunberg. Ell insisteix que la vinya s’assembla als canaris que col·locaven a la mina per detectar quan hi havia risc d’explosió de grisú. Si el canari deixava de cantar, se n’havia de sortir cames ajudeu-me. Temo que al nostre canari ja comença a fallar-li la veu.
