Em dec equivocar jo, segurament, si penso que el diputat Rufián no l’encerta quan declara solemnement que «ara militem en la utilitat», tips com estaven a Esquerra de fer-ho sempre «en la raó i perdre». Però, si les victòries s’han de guanyar renunciant als drets, la integritat, la fermesa que dona tenir la raó... què passa el dia que ja no s’és útil? Això del pragmatisme en l’acció política ja fa temps que grinyola quant a credibilitat i confiança en els polítics que el practiquen. Grinyola, perquè els arguments acostumen a rebaixar plantejaments i fer concessions inconfessables. Cal anar molt amb compte de dir que justifiquen els mitjans per aconseguir els fins, però sí que es pot arribar a pensar. Perquè, quina altra opció li queda al ciutadà que milita en convenciments irrenunciables?
Potser sí que és una equivocació creure que els republicans practiquen la política del peix al cove que van criticar i escarnir als convergents, però tampoc es pot negar que els fets els identifiquen com uns alumnes avantatjats d’aquella manera de pactar per governar. És la militància en la utilitat, que diu l’alcaldable per Santa Coloma de Gramenet, després d’haver tastat el gust del gripau que havia de blindar el català, o l’incompliment reiterat de promeses del govern Sánchez en pagament del suport rebut en votacions transcendentals per a la seva supervivència. El temps dirà com d’equivocats estaven aquells que ara desconfien del grau de compliment que tindran les captures aconseguides en la subhasta de la llotja madrilenya, però de moment poden argumentar que el tuf els recorda altres paneres que van acabar sent de morralla. «No només la Juanita bevia a galet», sornegueja un amic coneixedor de la llegendària carpa vilanovina, exemple de domesticació
pavloviana.
Posats a pensar en altra gent que potser s’equivoca fent plantejaments de màxims també ens pot venir al cap la ministra Montero, a qui han vexat miserablement aquesta setmana al Congrés. Va fer bé d’exigir que constessin en acta parlamentària les paraules de la diputada feixista, però potser es va equivocar dient que així quedaria palesa la «violència política» que va utilitzar la dreta extrema contra ella i el feminisme, quan és conegut que aquell és un partit amb argumentari violent per definició, no només políticament, sinó com a model de comportament social. Violència totalitària.
I un apunt final per compartir amb aquells que ja no creuen que calgui imitar el model escocès per a la independència: oi que era bonic pensar que els estats democràtics podien arribar a cedir sobirania si una majoria social la reclamava? Doncs sembla clar que exercir-la de fet és el més raonable i útil. Ves per on.
