Quiosc Regió7

Regió7

Joan Barbé

Joan Barbé

Guionista i autor

Els candidats i la síndrome de Buster Keaton

Si han vist alguna pel·lícula d’un dels millors còmics de la història del cinema ho entendran de seguida: El ritme és relaxat, de sobte tot s’apressa i el protagonista comença a córrer per assolir l’objectiu i forçar la rialla de l’espectador. Als polítics els afecta en èpoques determinades i molt concretes, sempre mesos abans d’una campanya electoral, encara que la visibilitat externa de l’afectació pot fer riure o tenir l’efecte contrari del plor, en funció del discurs del personatge en qüestió.

De vegades la síndrome pot afectar els ciutadans que s’ho creuen, ocasionar una excitació estressant que no és res més que una al·lucinació de confiança, provocada per la necessitat de trobar solucions a eternes reivindicacions. Fixem-nos en els ja proclamats candidats a l’alcaldia de Manresa i les seves respectives formacions polítiques, això s’acosta i de cop i volta tots comencen a visitar barris per parlar amb els veïns com si s’acabés el món, Junts i PSC han obert comptes inquiets de WhatsApp suplicant comentaris dels maldecaps locals que ens porten de corcoll; això sí, esperant missatges educats lliures de paraules gruixudes i, sobretot, que no caigui ni un whats a terra, perquè som una ciutat respectuosa i educada. Tot això s’accelera si l’actual ocupant de la cadira els avança per l’esquerra aconseguint empènyer temes que semblaven encallats, com els deu milions dels pressupostos generals de l’Estat per al projecte de la Fàbrica Nova, aleshores la síndrome es precipita.

Hi ha corredisses per presentar programes, converses a la cacera de la ciutadania participativa per omplir llistes i, els novells que es veuen afectats amb la síndrome per primera vegada, s’entrebanquen protagonitzant còmiques clatellades. Als del Front Nacional els han fet fora del temple i, en lloc de presentar-se a la Seu, hauran de fer-ho al museu de l’aigua i el tèxtil, per pressió social i decisió rectoral; mentre que els d’Impulsem també han ensopegat amb la ira divina, per un discurs susceptible d’ofendre socialment, que ha fet entrar en escena sor Lucía Caram perseguint amb la vara celestial el perseguidor de vots terrenals. En Woody Allen podria fer un bon remake d’una de les seves millors pel·lícules, aquesta vegada amb el títol d’«Agafa l’urna i corre».

El remei a aquest desfici de comunicació sobtat per rebre consultes, suggeriments, súpliques i propostes de transformació no és gens complicat ni cal un llarg tractament; sol desaparèixer sense causar efectes secundaris immediatament després que es coneguin els resultats electorals, o prèviament si la ciutadania nostrada els aplica l’antídot universal en forma de pregunta: Escolti, d’allò que tenim pendent des que els seus governaven, hi ha alguna resposta més?

Compartir l'article

stats