Fa tres anys i escaig, quan feia de director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat, em van convocar a una comissió parlamentària. En aquesta mena de reunions alguna persona aliena a la cambra, normalment un membre del govern o alt càrrec, compareix a petició d’algun dels grups perquè l’oposició el cusi a preguntes i retrets i el govern li llenci unes floretes. Fins aquí, cap problema, forma part del joc.
La sala és molt més petita del que sembla a la tele i el convidat/acusat seu a la taula llarga de davant de tot, a escassament un metre i mig dels diputats i diputades que seuen a la fila del davant i amb qui probablement haurà de discutir. En aquella ocasió, el diputat que tenia a aquella curta distància era el portaveu del grup aleshores més nombrós de la cambra: Carlos Carrizosa.
Com que tant ell com jo vam arribar i seure uns minuts abans de començar, i com que –país petit– tenim un conegut en comú, vam aprofitar aquella estoneta per intercanviar distesament unes paraules. Un cop iniciada la sessió, i després de la meva exposició, el portaveu del primer partit de l’oposició va encetar el torn. I aquí la meva sorpresa. Aquell home afable amb qui conversava feia no res va mutar sobtadament i en un crescendo sostingut va acabar assenyalant-me amb el dit i afirmant repetidament «usted, señor Majó, es un represor!». Evidentment, aquest va ser el fragment de la intervenció que els responsables de comunicació del seu grup van emetre a les xarxes socials.
Ja ho sabem que la política és també espectacle i que una sessió parlamentària és una mica una obra de teatre de la qual, a sobre, cal extreure uns minuts de glòria pel telenotícies. I també és comprensible, i fins i tot desitjable, que els diputats i diputades a vegades s’alterin mentre discuteixen. Però el què em va sorprendre d’aquell xou fou l’absoluta premeditació de la interpretació. Era més que evident que tot plegat formava part d’un guió i que l’objectiu de la compareixença no era altre que escenificar una suposada situació de crispació i trencament de la convivència que no es corresponia amb la realitat. El to i la gesticulació, més que el contingut, eren el missatge.
L’anècdota no és cap cosa, ja ho sé, però em serveix per il·lustrar un fenomen que des d’aleshores ha anat a més i s’ha estès a altres cambres parlamentàries. Em refereixo a la intenció de determinats grups polítics de degradar la política, el parlamentarisme i la democràcia, convertint uns llocs pensats per parlar, apropar posicions i acordar en el camp de batalla dialèctic que podria precedir, si no ho impedim, a la violència física. Ho van intentar al Parlament de Catalunya durant tota la passada legislatura, ho practiquen a molts parlaments del món i ho estan fent insistentment al Congrés de diputats espanyol.
