Conversa d’assistència

Administracions com la Diputació i entitats com Creu Roja fa anys que tenen estesa i arrelada la xarxa de teleassistència. Per als qui desconeixeu què és, es tracta d’un mecanisme senzill però d’un enorme valor, perquè permet que gent gran pugui continuar vivint a casa, mantenint una certa autonomia i sentint-se alhora emparada. Els usuaris disposen d’un penjoll amb un botó que poden prémer si es troben en una situació d’emergència (com ara una caiguda a casa), i en un espai de la llar també hi ha instal·lat un intèrfon amb altaveu que connecta amb una centraleta, des d’on el personal que atén el servei pot parlar amb qui en fa ús per conèixer el motiu de la incidència. De fet, i ho sé per experiència personal, aquest personal no només se’n preocupa quan l’usuari prem el botó, sinó que regularment fa trucades a través de l’intèrfon per copsar que tot va bé. En definitiva, és un servei ideat per donar seguretat, tranquil·litat i acompanyament a persones que poden estar en situació de risc per raons d’edat, fragilitat, solitud o dependència.

Aquesta setmana, la Diputació de Barcelona ha presentat un pla per reconvertir en digital el que fins ara és la teleassistència analògica, de la qual gaudeixen, segons dades que es van aportar, prop de 100.000 persones de la província, fora de la capital. Es tracta d’enginys electrònics que s’instal·len en totes les habitacions dels usuaris. No són artefactes invasius. És a dir, no graven imatges ni sons, però permeten captar-ne el dia a dia i donar l’alarma, en cas de necessitat, basant-se en diferents paràmetres. Els sensors mesuren, per exemple, la temperatura, la humitat o els moviments que es registren en les diferents dependències de l’habitatge. Són capaços, fins i tot, de saber si l’usuari o la usuària es dutxa amb regularitat (gràcies a les lectures dels consums d’aigua freda i calenta). Qualsevol canvi pot ser indicador d’un problema.

Però, més enllà d’innovacions tecnològiques, de la presentació d’aquest pla va ser reveladora una dada del funcionament que ha tingut fins ara: la meitat de les interaccions entre els usuaris i usuàries amb el personal que fa l’atenció són de persones que volen conversar una estoneta. En una societat hiperconnectada, un dels grans mals és la incomunicació. Dit de forma més planera i directa, la solitud. I la companyia, la conversa, una veu no robotitzada a l’altre costat de l’aparell diposada a escoltar és la millor de les atencions que es poden dispensar. La millor prevenció, la millor cura.

Subscriu-te per seguir llegint