Pau Castell investiga la cacera de bruixes

La bruixeria va tancar el cicle del curs de Cultura Medieval sobre marginats i perseguits a l’Edat Mitjana, organitzat pels AARB. El doctor Pau Castell va xerrar sobre la cacera a Catalunya, a la sala d’actes del Montepio. L’arrel etimològica de bruixa significa esclafar o macar. És una figura nocturna, capaç de desplaçar-se per l’aire i entrar a les cases, posar-se sobre el cos dels dorments i esclafar-los. Es troba al continent europeu i obeeix a la tipologia del dimoni del malson. Les primeres acusacions de bruixes a Catalunya són per infanticidi. Els segles XVI i XVII són els de la cacera, el punt àlgid en la intensitat persecutòria. Els primers casos es concentren a les muntanyes del bisbat d’Urgell, el 1530 s’estenen arreu del país, a principis del XVII s’arriba al zenit, tot coincidint amb desastres climàtics. Al XVIII comença la caiguda progressiva: dura uns 300 anys. Les característiques de la cacera de bruixes es fonamenten en acusacions veïnals per maleficis, contextos de desgràcia, rumors veïnals i fama pública. Lluny d’una croada de fanàtics contra la població, s’observa que la majoria d’acusacions procedeixen dels veïns. El 90% són dones a Catalunya, acusades de formar part d’un grup de gent malèfica, pel predomini d’un pensament patriarcal i d’una misogínia pròpia de l’època medieval que assumeix la maldat i la debilitat femenines. Són idees heretades que porten a la feminització de la bruixeria. Hi ha un predomini de dones en situació de precarietat, immigrades gascones o franceses, vídues, d’edat avançada, que tenen relació amb pràctiques magicomedicinals. La paradoxa és que les famílies les busquen perquè curin, però si ho fan confirmen la sospita inicial de culpabilitat i queden estigmatitzades durant generacions. El que la fa aparèixer bruixa és la mirada de l’entorn.

L’estructura judicial transforma l’acusació en judici. Són tribunals seglars d’àmbit local, propers a la població. Amb el dret penal català resulta impossible condemnar una dona per bruixa perquè no hi ha proves que ho puguin demostrar. Els tribunals opten pel procediment sumari i suspenen les garanties processals per facilitar l’acció de la justícia, amb els desaforaments. A la pràctica és perverteix el dret i sorgeixen els exàmens de senyals del dimoni, en el cos de l’acusada, denunciats davant de notari. La interlocutòria de qüestions, permet la tortura, pràctica legal a l’època i ben documentada, fins la confessió i ratificació. Sense rigor processal, la sospita popular durant l’enquesta de testimonis és confirmada per l’acusada. Sentència de mort o de forca, símbol de la justícia civil. Curiosament, les autoritats centrals intenten impedir aquesta perversió de la justícia. El 1606, la principal bruixa era Solera de Manresa, 50 anys, que va acabar a mans de la Inquisició. L’advocat va aconseguir la desestimació de la causa. De 1614 a 1622 és el zenit al Bages (Santpedor, Sallent, Artés, Gaià i Moià). Concretament el 1617, amb grans pedregades i desbordaments de rius, es disparen els judicis per bruixeria a Catalunya amb més de mil dones condemnades. Quan les causes obertes van passar pel Consell Reial, moltes d’elles van ser alliberades. Cosme Soler, àlies Tarragó, es va fer famós com a descobridor de bruixes. Tant ressò va fer despertar veus crítiques que van motivar canvis polítics. Els bisbes catalans, com el de Solsona, ho van aturar. Les elits van arribar a la conclusió que les bruixes no han existit mai, sinó que tenen a veure amb la ignorància, el fanatisme i la por. Que desapareguin els judicis no vol dir que ho facin les creences a les zones rurals, on donaran lloc a linxaments.

Subscriu-te per seguir llegint