Quiosc Regió7

Regió7

Xavier Gual

PEDRA SECA

Xavier Gual

Empresari

La capsa de les promeses

Digue’m del que parles sovint i potser sabrem el que no tens. És el meu cas. I els últims anuncis governamentals tornen a posar la qüestió dels ferrocarrils al centre de l’actualitat. El marcador d’ofertes ferroviàries està així: el tramvia cap a Manresa i el seu entorn està fet i el trajecte nou cap a Andorra és imparable. L’estudi per dur passatgers (en tren) fins a Sallent i més endavant a Berga és l’opció que podria morir abans de néixer.

«Volem configurar la mobilitat futura del país i una visió diferent respecte de la radialitat vers la regió metropolitana». Ni més ni menys. És l’anunci de la conselleria de Territori. Ho sigui, transformar Catalunya totalment i crear «nous centres d’activitat». Si és veritat, seria o serà un somni amb els dos significats. Implicaria la modificació profunda de la forma d’entendre el país, dels llocs on instal·lar activitat econòmica dispersa i equilibrar la demografia.

Qualsevol nou anunci (promesa) que faci ara un governant és impossible de complir i sospitós d’electoralisme. Als ajuntaments els queda un semestre mal comptat, el noi de la Generalitat mana en minoria i l’home de la Moncloa en té per a un any com a màxim. Amb aquests escenaris, tota proposta corre el risc de ser una distracció per debatre sobre res.

No obstant, cauré a la trampa. A l’andorrana, els del Pirineu ho tenen fet. Faran poc soroll, oferiran alguna compensació als ceretans a canvi d’espatllar poc el paisatge al pas d’alguna urbanització i connectaran amb Alp. D’aquí cap a Ripoll i Vic. I no descartin un ramal cap a la Tolosa francesa. I a París. Ho demostra el fet que preparen millores estructurals al tram Montcada-Vic per tal que el trajecte Andorra la Vella-Barcelona quedi per sota de tres hores.

Si la unió ferroviària entre Manresa amb Berga via Sallent no s’acaba fent, tota la resta de binaris construïts dibuixaran un buit incomprensible al plànol català, un forat negre berguedà respecte d’aquest canvi conceptual de país, quasi com una ofensa impossible de perdonar.

En nou mesos veurem les propostes sobre el paper i el cost. La combinació entre la desmesurada voluntat d’oferir projectes i estudis més la curta memòria social derivarà en buidor de fets. Diran que no hi ha calés o que la culpa és d’algú altre.

Però la inflació de preus i la pluja de milions d’Europa, els Next Generation, fan que els calés a les administracions quasi hi sobren. Literalment, els hi plouen diners. Ara seria el moment de fer trens per tot arreu. Econòmics, alternatius, sostenibles i ecològics. Aprofitar les línies que hi ha per al transport de la potassa i adaptar-les per a tramvies de passatgers. Combinant-los amb busos elèctrics que facin capil·laritat cap als pobles. Per portar els d’amunt cap avall a fer gestions burocràtiques i viceversa per esquiar mentre hi hagi neu.

Jo no ho veuré, la qual cosa no és res extraordinari, però temo que ningú en serà testimoni. Un regal al qual ningú li podrà trencar el precinte de l’embalatge.

Compartir l'article

stats