Quiosc Regió7

Regió7

Anna Vilajosana

L’any que va passar tot

L’any que va passar tot Xavier Serrano

Es lamenta que l’any li ha passat volant, que no pot ser que només falti un mes perquè en comenci un altre. Ho diu el meu fill gran, que no és que sigui gran perquè tingui molts anys sinó perquè n’hi ha un altre de més petit. Encara que intentem evitar les comparacions, ens definim constantment en funció dels altres, i som alts o baixos, grassos o prims, divertits o avorrits perquè algú altre és el contrari de nosaltres. Se li humitegen els ulls i queda astorat en comprovar aquesta obvietat de calendari, i a mi se m’encongeix l’estómac i em venen al cap els llums dels cotxes que duia al davant per la carretera mentre anava cap a casa i el camió que transportava un braç de grua que semblava un monstre gegant que maldava per fugir. Me’l miro amb atenció, cercant alguna cosa nova que m’hagi passat per alt els últims mesos. M’hi fixo bé i comprovo que, efectivament, el meu fill gran encara s’ha fet més gran. I això que hi ha anys en què sembla que no passa res, que res no canvia. Anys que són un camí relativament recte que avança entre estacions de colors, per espais previsibles, sense sotracs, sense accidents, sense massa maldecaps, fins i tot embriagats d’una monotonia dolça. Hi ha anys en què el temps es distreu entre els llençols i les pedres. Arrossega tanta mandra, té tan poca esma, que s’encanta. I, quan això passa, la tarda perd embranzida i s’allargassa, el vent es relaxa, la nit no arriba i els jocs de taula no s’acaben. Quan tens temps per perdre no hi ha vencedors ni vençuts, tothom hi guanya.

Hi ha anys, en canvi, de fúria desfermada, que arrasen el que troben. Arriben per fer canviar el rumb de la història –i de la historieta, la nostra història petita. Són tsunamis, maldestres, irrespectuosos, boles de demolició que ensorren edificis sencers, que transformen cambres secretes en runa, que destrueixen el concepte de casa i només deixa fragments de miralls a la paret. Hi ha anys en què no passa res, i anys en què passa tot. Els humans som éssers ben estranys. Estimem més quan menys ens estimen, tot i saber que és una reacció dolorosa i estúpida. I és quan ens sentim valorats, desitjats i estimats que l’amor es multiplica i esclata com les crispetes en una fregidora, brolla sense esforç per totes bandes i salta per la finestra del celobert. I s’escola per la porta del bar just en el moment en què un desconegut l’obre, s’asseu a la barra i demana un cafè.

Hi ha moments que són tan perfectes que ets capaç de trobar bellesa en el reng d’ampolles de licor ordenades al prestatge de bar de barri mentre comproves que el teu fill gran ja és més gran (alt) que tu.

Compartir l'article

stats