Llibres de l’Alguer acabats de publicar

El bon amic i editor alguerès Salvatore Izza m’ha fet arribar les seves darreres novetats editorials. Sempre m’ha sorprès que en aquesta ciutat catalanoparlant de Sardenya es publiquessin tants llibres. Si aneu a l’Alguer, us recomano visitar alguna d’aquestes dues llibreries: Il Labirinto i Cyrano, que solen tenir totes les novetats alguereses publicades en català o italià. Aquest cop en Salvatore m’ha fet portar els llibres per un amic seu, a qui també li edita llibres, Davide Sechi.

Ara tinc, després de dos anys de pandèmia, una altra vegada el Calendari Alguerès, el de 2023, l’edita el Centre Cultural Antoni Nughes i l’Escola d’alguerès Pascual Scanu. Us recomano visitar aquesta institució, que és el carrer de Sàsser, 125, de l’Alguer, com també la seu de l’Obra Cultural de l’Alguer i la Plataforma per la Llengua, que els podreu trobar a Via Ardoino, 44, a la plaça del teatre.

Entre els llibres que m’han obsequiat hi ha la traducció a l’italià, feta per Davide Sechi, del llibre de poesia de Xavier Casassas Canals. Un altre és de Sardonicus Soliloquis, Lo món mos parla, a qui a la contracoberta el defineix com «un apassionat de la botànica, de la cultivació dels camps i de la pesca de la marina». Val la pena llegir-lo per saber d’una realitat algueresa poc coneguda. I també un que Vittorio Guillot acaba de publicar, De ària, de aigua, de terra i de foc, contes i rondalles.

En Tedde, que ha treballat a l’Istituto di Studi e Ricerche Camillo Bellieni i al Parco Naturale Regionale di Porto Conte amb Gianfranco Piras, un gran amic, que ha estat director de l’Arxiu Històric Municipal de l’Alguer, ha fet un llibre que és Lo Mostassaf de l’Alguer e su Castaldu de Bosa. Obra acuradíssima de referències de l’època en què l’Alguer estava sota domini de la casa comtal catalana. Conec en Gianfranco Piras des de la meva primera visita a l’Alguer, i d’això fa més de deu anys. Ell treballava, com ho va fer fins a la seva jubilació, a l’arxiu alguerès. Un bon dia Dom Antoni Nughes, l’arxiver de la Catedral i del Bisbat de l’Alguer, em va explicar que a l’Alguer també havien tingut «Trucs i Cavallets Cotoners» com a la Patum de Berga, i es deien Trucs a les dues poblacions, com encara la gent gran de Berga diu, i no turcs, com gramaticalment ara s’ha de dir. En Gianfranco va tenir tota la paciència del món amb mi i, a poc a poc, vàrem poder descobrir els documents de principis del segle XVII sobre la processó algueresa, que era com la de Berga, tenien diables amb massa, Sant Miquel i l’Angelet, una àliga, un tabal, uns gegants i els Turcs i Cavallets. Vaja, que tenien el mateix a les dues ciutats tan llunyanes.

Aquest darrer treball històric seu ha de servir-nos, un cop més, per recordar el passat comú entre algueresos i catalans. Érem un mateix poble. I, per acabar, he de citar de nou Dom Nughes, que em va ensenyar moltes coses, com en Piras i l’Antonio Serra, Carlo Sechi (antic síndic de l’Alguer i diputat al Parlament sard)... però de Nughes he de dir que em va descobrir que El Senyal del Judici de l’Alguer, que ara encara canten cada nit de Nadal a la catedral de Santa Maria, és la versió del Cant de la Sibil·la, de la catedral de la Seu d’Urgell (que ara han recuperat fa tres o quatre anys), mentre que a l’Alguer no s’ha deixat de cantar mai.

Subscriu-te per seguir llegint