100 coses + 1 per salvar el català

No he tingut temps de llegir-me les 100 mesures que el Govern ha proposat, proposa o proposarà per salvar el català. El català és a l’UCI, ara mateix, i no sé si 100 mesures el salvaran, però segur que el mantindran, a ell i als seus cuidadors, una mica entretinguts. El que calgui, doncs.

Quan he sentit això de les 100 mesures he recordat que, de petit, quan ens explicaven els 10 manaments de la religió catòlica, que eren 10 i que havies de procurar recordar i aplicar, tot seguit hi afegien una postdata que deia alguna cosa així com: Els 10 manaments es poden resumir en dos. I tot seguit et deien en què consistia la drecera: Estimaràs 10 sobre totes les coses i no prendràs el nom de Déu en va. Jo, pràctic de mena, vaig tirar de veta molt temps per la drecera dels manaments resumits. Perquè eren més fàcils de recordar i perquè, si el que volies era complir, eren més fàcil de complir. Tot això em va passar en una edat molt jove fins que, de molt jove també, vaig engegar els 10 manaments a prendre vent. I els dos manaments de resum, també. I per què em va venir al cap això dels manaments? Ah sí! Perquè, en llegir que proposaven 100 coses per salvar el català, el primer que vaig pensar és que 100 coses eren massa coses. Un munt de coses. Això ho direm, però no ho farem. El segon que vaig pensar és, hòstia que ho fan complicat això, i no ens ho podien resumir en dos, com amb els manaments? El cert és que de les 100 coses no sé si me’n sobra cap, però en trobo a faltar una, que per mi ho resoldria, no tot, però sí molt o bastant: Fes servir sempre el català en la teva vida i la teva vida canviarà. I la del català també. A millor. Sense cap mena de dubte.

Copiar no és dolent i s’ha de saber copiar dels que en saben. I els de missa, en saben molt de segons quines coses. Si en això del català el primer que fas és parlar-lo sempre i arreu a tota hora i en tot lloc, i amb tothom, la cosa canvia com un mitjó. Ep! Que el 99,99 % de la nostra vida ens la passem aquí, en aquest tros de paradís terrenal que és Catalunya, on, siguem seriosos, si algú et ve dient que no entén el català, o és que acaba d’arribar de fora fa escassament mitja hora o t’està prenent el pèl. I això és així. I que consti que no estic obligant ningú a parlar-lo, el català, però sí que me’l deixin parlar a mi. I els primers que sovint, molt sovint, massa sovint, no ens deixem parlar el català sense complexos som nosaltres. Tal qual.

Ara que ja els he compartit la primera cosa que a parer meu cal fer, em llegiré les altres 100. Però, sense la primera, les altres, foc (polític) d’encenalls.

Subscriu-te per seguir llegint