La cultura de l’Asdinyat

Estic convençuda que si em trobo pel carrer qualsevol de vostès, benvolguts lectors, i li retrec que promou la cultura de l’Asdinyat en una conversa, per exemple, sobre el sexe dels àngels, la resposta serà, o bé que no sap de què li estic parlant i, per tant, demanar-me que li aclareixi abans de reaccionar, o dir-me que aquesta cultura no existeix. Acte seguit, és molt probable que s’acomiadi molt educadament i que s’allunyi arrufant el nas i pensant que aquest diari té una treballadora que s’ha begut l’enteniment. En tot cas, m’estranyaria molt que es fes l’ofès perquè l’he acusat d’una cosa que no sap què és. La cultura de l’Asdinyat me l’acabo d’inventar i, a banda de recordar una expressió col·loquial per dir que algú s’ha mort, no vol dir res.

En canvi, la cultura de la violació sí que existeix. És un terme sociològic utilitzat per primer cop pel feminisme la dècada dels anys 70 i reconegut per l’ONU que, en poques paraules, el que fa és carregar la responsabilitat de la violència masclista en la dona. Ho és una campanya publicitària de la Xunta de Galícia que diu que si ets dona i vas a córrer amb malles a la nit, «No hauria de passar, però passa». I que si ets dona i envies una fotografia íntima a la teva parella i ell està amb els seus amics, «No hauria de passar però passa». I que si ets dona, vas a la discoteca, et demanes una copa i et despistes un moment, «No hauria de passar, però passa». I que si ets una dona jove i vas pel carrer a la nit i portes les claus a la mà, «No hauria de passar, però passa».

En la darrera manifestació del 25-N a Manresa, el manifest llegit al final va posar l’accent en el suport entre les dones per acabar amb la xacra de la violència masclista. També va retreure que la dona hagi d’aprendre a conviure amb la por des del néixer com si fos una cosa natural. Seguint la línia argumental elemental del començament, vindria a ser com si a algú l’estiguin advertint des de petit que quan vagi pel carrer procuri no passar per sota dels balcons de les entrades senars perquè als segons pisos hi ha algú que es dedica a tirar maons daltabaix. Oi que és inadmissible una situació com aquesta i, encara més, que la culpa, les advertències, els anuncis, els discursos, recaiguin en el vianant i no en qui tira el maó? Doncs, això és el que encara no entra al cap de molts. No són les dones, són els homes els que necessiten campanyes. I, per cert, no sé si és més preocupant que el PP es faci l’ofès tot i saber què és la cultura de la violació o justament que ho ignori. Això, és clar, ja és una altra (in)cultura...

Subscriu-te per seguir llegint