L’Iran es troba enmig d’una revolta des del 16 de setembre dia en el qual van assassinar la jove Mahsa Amini perquè, segons les autoritats, portava mal posat el vel (hijab). La van detenir, però ja no va sortir de la comissaria. Evidentment, les autoritats neguen l’assassinat (aquest i qualsevol altre), ja que una dictadura resol sempre els conflictes amb violència. No és cap sorpresa; de fet, la majoria dels països del món en són, de dictadures. Això de la democràcia és un bé tan escàs com l’aigua, i si, a més a més, el tema afecta directament les dones, malauradament res no importa. Segons dades de l’ONG Iran Human Rights hi ha hagut 200 persones assassinades (majoritàriament dones) i milers de detencions. Per blanquejar aquesta actuació el govern iranià anuncia que eliminarà l’anomenada «policia de la moral» (que de moral en té ben poca). Sincerament, em sona més a un anunci publicitari que no pas a un canvi real. La condició, situació de les dones iranianes no canviarà.
La constitució iraniana consagra l’Islam com la religió oficial en un país on la majoria de la població és xiïta. A l’Iran els homes poden tenir fins a 3 dones per cap sense necessitat que la primera ho consenteixi ni tan sols n’estigui informada. Uns en diran cultura, costum, una manera de viure. Però les revoltes d’aquests darrers mesos de dones valentes que surten al carrer sense el vel desafiant les lleis és un clar símptoma que no és així. Moltes dones a l’Iran reclamen llibertat, reclamen el dret a poder exercir la seva llibertat individual, a ser reconegudes com a subjectes polítics. Reivindiquen recuperar l’esperit de la revolta del 1979, quan Jomeini va arribar al poder. Inicialment, bona part de la població va pensar que es trobava davant d’una reforma política i social, però la il·lusió va durar ben poc. En aquests darrers dies tot aquest conflicte m’ha fet pensar en «Persèpolis», la novel·la gràfica de Marjane Satrapi, que evidentment tampoc poc viure a l’Iran, ja que no compleix els preceptes que marca la llei islàmica.
Mentre a l’Iran detenen i assassinen dones, a la resta del món el tema diguem que està passant de forma molt discreta. Al cap i a la fi, parlem de dones que ja em diràs tu què els costa portar un tros de drap al cap i llestos. De fet, al Parlament de Catalunya la diputada per ERC Najat Driouech Ben Moussa el porta cada dia per anar a la feina. En una entrevista a La Vanguardia assegurava que porta hijab com a forma de reivindicació, ja que la societat occidental pensa que dur-lo és signe de submissió i ignorància i ella no és ni submisa ni ignorant. Evidentment, no tinc cap dubte que la il·lustra diputada no n’és, però malauradament el seu discurs és pervers i em temo que covard. Perquè portar o no el vel no respon a una decisió estètica, no és decidir si em poso un jersei de color rosa (com també diu en l’entrevista ja mencionada), sinó que és una altra cosa ben diferent. M’hagués agradat que la diputada, aprofitant el ressò que li dona la seva posició privilegiada, hagués encapçalat la revolta «jo també soc una dona iraniana» i anés sense hijab. M’hagués agradat veure les dones musulmanes catalanes que lliurament el porten sumant-s’hi; potser així jo algun dia em podria sumar a la campanya de dur-ne. Però això no ha passat, ni, malauradament, no crec que passi. I mentre el feminicidi a l’Iran continua, jo continuo veient dones pels carrers de la meva ciutat caminant carregades de bosses mentre l’home camina davant amb les mans a la butxaca. Tot un símbol d’opressió i submissió. Però el relativisme cultural està fent molt de mal, ja que no permet emetre judicis de valor sobre els comportaments o normes i això de retruc permet la vulneració dels drets. Però és clar i evident que com que a l’Iran les dones no en tenen de drets, què carai ens ha d’importar. Això de ser dona en molts països surt molt car. T’hi va la vida.
