Des del meu costat del prisma

Pressupost de país

Joan Canongia

Joan Canongia

Com he escrit altres vegades, no crec en la legitimació per governar d’aquell que sense guanyar les eleccions no té el suport del Parlament. Tot i així, sembla que el destí vol que estiguem presidits per Pere Aragonès, almenys un temps. Si és així s’haurà de fer l’esforç per tenir uns pressupostos en un temps raonable atès el delicat moment que vivim. Avui no sembla que Junts, el soci fins fa quatre dies, estigui o vulgui estar en condicions d’establir una negociació amb voluntat d’arribar a acords.

Un cop més, quan es tracta de responsabilitat, totes les mirades recauen sobre el PSC, perquè siguin els socialistes els que facin possible uns pressupostos de país. Només em represento a mi mateix, però soc del parer que en Salvador Illa i el seu equip han d’establir les negociacions en uns termes que permetin establir les bases del futur per capgirar el país com un mitjó.

Primer, abans de res, s’ha de posar data a la primera reunió de la Taula de Partits a Catalunya, per encarar el retrobament imprescindible a la nostra societat. Abans de seure també ha de quedar clar que s’ha acabat la política del no a tot. Començant per la mateixa policia de la Generalitat. Els Mossos, com a policia integral de Catalunya, han de poder fer la seva feina sense comissaris polítics que els qüestionin constantment. També caldrà que en el camp de les energies renovables, el Govern doni llum verda a la instal·lació de megawatts perquè deixem de ser els darrers en energies no contaminants. Ja n’hi ha prou de fer passar bou per bèstia grossa, no podem perdre ni un dia més en aquest camp. A les nostres comarques en tenim un exemple claríssim, cada dia que no aprofitem el runam salí per col·locar-hi plaques solars, estem llançant energia. Al país avui hi ha dos projectes, clau, que s’hauran de desbloquejar, el primer, l’ampliació de l’aeroport del Prat, que ha de permetre que Barcelona sigui un hub intercontinental que és el pas imprescindible per rellançar l’economia, i el segon, el projecte Hard Rock, que ha de donar un impuls definitiu al turisme del Camp de Tarragona.

Un cop aclarit que necessitem un país modern i autoexigent que deixi de mirar-se el melic i que treballi amb visió de futur, es podrà parlar de diners, començant per acordar els euros que destinem a la salut, prioritzant l’assistència primària, o quants en falten per convertir a la formació professional en l’eina útil per oferir al mercat de treball els especialistes que avui necessita. I continuarem amb la quantitat necessària perquè els nostres boscos no siguin polvorins o perquè les polítiques de benestar social, ja sigui l’educació infantil, ja sigui les ajudes a la dependència per la nostra gent gran siguin una realitat definitiva.

Desconec si Esquerra estan disposats a parlar amb seriositat del futur del país, però, si no és així, serà molt difícil que els socialistes els hi donin el suport als comptes, i aleshores potser sí que les eleccions seran inevitables.

Subscriu-te per seguir llegint