Miralls trencats

El problema de voler imitar altres és el desconeixement de la seva realitat. Les entitats i partits independentistes necessitaven justificar la deriva antidemocràtica de les seves accions i actuacions posant altres regions o nacions com a exemple. D’aquí anar a Quebec, primer, i després a Escòcia.

Ara, resulta que en un lloc i altre s’ha acabat de buscar dreceres, inventar jurisprudències i, encara menys, trencar la legalitat. Al Canadà, van formular la «llei de la claredat» per deixar clares les competències de l’Estat i la de les províncies/regions/nacions que el componen. Des d’aleshores no hi ha hagut cap nova convocatòria de consulta, ni és previsible, en els propers anys. Cal dir, però, que el seu procés també va produir danys immensos, encara visibles en l’actualitat.

Deixat de banda aquell procés, va agafar el relleu Escòcia, pensant en un pronunciament del Tribunal Suprem del Regne Unit a favor d’un referèndum d’independència unilateral. Res de res, només el Govern central i el Parlament tenen capacitat per convocar o autoritzar un nou referèndum. I com que allà no se’ls ha acudit mai tirar pel dret, ja han deixat clar que acaten la resolució i procuraran convertir unes eleccions generals en plebiscitàries. Molt bé, tothom pot posar adjectius allà on li sembli, però la llei és la llei, i és impensable incomplir-la.

Heus aquí que els dos models han quedat arraconats. Ja no ens els trauran cada dos per tres com passava fins ara. Amb els miralls trencats, els partits independentistes hauran de buscar altres vies. Tampoc serveix el suposat dret d’autodeterminació de tots els pobles del món, perquè el Tribunal del Regne Unit deixa molt clar en quins casos es podria aplicar. Res a veure amb el cas d’Escòcia ni amb el de Catalunya.

Què fer ara? Dues sortides: acceptar les regles del joc democràtic i avançar en l’autogovern esprement al màxim totes les potencialitats que té l’Estat d’Autonomia vigent, i fins i tot pensar en alguna modificació que permeti reforçar-lo i votar-lo; o persistir a reclamar uns drets inexistents, en una nació complexa, multicultural i transversal, que res té a veure amb el reduït cercle en el qual es mou l’independentisme.

Si optem per la primera, tornarem a votar, en una consulta legal i acordada; en canvi, si optem per la segona, una part del país anirà per una banda i la resta per una altra. Tenint clar que en la part fidel a la legalitat hi ha dos terços de la població catalana.

En vista de com van les coses, no sembla plausible la continuïtat de la segona opció pel que té de desgast i inutilitat pràctica. Mostra molta bel·ligerància verbal, però nul·la efectivitat real, de manera que es pot convertir en el «Pepito Grillo» permanent, fins arribar a l’extinció física o ideològica.

A efectes de país i progrés, és evident que la millor via és la primera opció, i tot indica que és cap on anem. Només veure les enquestes i els moviments socials, queda clar el desig de recuperar el seny perdut, i amb ell el progrés i la prosperitat. Ja no queden models per seguir, perquè tampoc tenien res a veure amb la nostra realitat.

Subscriu-te per seguir llegint