Curts de gambals

Decep molt veure com gent saberuda, i potser més ben intencionada que no pas d’altra, fa temps que malda per trobar una solució a la divisió de les forces independentistes, sense aconseguir-ho. Potser és més sincera que molta d’aquella altra que fa crides constants a la unitat atribuint-se tota la capacitat per conduir-la, i dominar la ciència infusa i la lògica difusa per aconseguir la independència sota el seu comandament. La decepció esdevé dolorosa quan la realitat contradiu tothom i estampa contra la paret crèduls, incrèduls, benintencionats, bocamolls i pocapenes: dia que passa, dia que s’agreuja la desavinença i ningú no baixa del burro. La darrera conquesta aconseguida per l’unionisme que escarneix l’independentisme català va ser dimarts passat, després del recompte de participants en la manifestació de rebuig a la modificació del codi penal. Encara que fos nombrosa, ja no es pot parlar de centenars de milers i es justifica amb l’èxode del llarg pont de la constitució immaculada, o amb el canvi de prioritats d’una ciutadania atabalada per la inflació (que col·lapsa carreteres, omple restaurants, pistes d’esquí, apartaments, hotels i vols d’avió), i s’allunya atemorida del carrer per les represàlies si insisteix en reivindicacions «prosaiques».

Algú hauria d’estudiar i diagnosticar sense tardar gaire, què coi li passa a una societat que no accepta la diferència ideològica i li costa poc caure en la desqualificació personal, en l’insult, en l’anatema visceral contra qui discrepa, però accepta la diversitat religiosa (com si no fos ideològica), conviu amb cultures refractàries a la seva (amb comportaments que conculquen drets fonamentals), es fa l’orni davant d’actituds interessades (tot i donar-los la mà o el vot), suporta el deteriorament continuat de benestar, pateix espoli, menysteniment històric i, per si no fos prou, es permet negligir amb l’ús de la llengua i tradicions que són senyal d’identitat. Caldria esbrinar el perquè d’aquesta incapacitat, com a poble, d’encarar el futur amb mirada clara i periscòpica. Per què no se sap sumar i només es gaudeix amb els errors dels que es consideren enemics entre la pròpia gent. Esbrinar-ho ràpid, abans no els titllin de curts de gambals o imbècils.

Com que els comportaments no són accidentals, ni gratuïts, ni s’esdevenen espontàniament, cal pensar que alguna cosa els mou, els provoca i els vetlla fins a la conseqüència final. Algú tiba i la resta es deixa arrossegar, incapaç de veure-ho. Qui arrossega? Qui fa tot el que pot perquè hi hagi enfrontament? Qui no ajuda a reflexionar? Per què no s’atura la visceralitat que només s’excita quan algú dels «nostres» no pensa com «nosaltres»?

Decep molt veure que no se sap reaccionar.

Subscriu-te per seguir llegint