Lletres enterrades

Darrere d’un romaní vaig trobar un tros de paper amb paraules que no acabaven de formar frases. Era escrit en castellà. Algú proposava a algú altre una data i una hora per trobar-se. La llum anava perdent intensitat i abans que la foscor cobrís el camí em vaig apressar per provar de localitzar les parts que faltaven. Uns metres endavant vaig veure tres trossos més tacats de terra i fang. Sobre l’herba els vaig fer coincidir i el resultat va ser mig full de text escrit a mà. De l’altre mig no en vaig trobar rastre. Un cop a casa vaig tornar a muntar el trencaclosques després d’alliberar els fragments, tant com vaig poder, de terra. Volia saber on anava a parar aquella història en la qual es parlava d’ampolles de xampany, brindis i mirades que feien bategar el cor. Una història d’amor. El fet d’haver plegat el paper, fer-ne trossos i llançar-ne a terra els bocins, perquè se’ls emportés el vent i els mullés la pluja no feia presagiar un bon final per al romanç. D’altra banda, si el que volien era mantenir-lo ocult, tampoc s’entenia la lleugeresa d’abandonar una missiva fàcilment reconstruïble, com havia fet jo, a la seva sort, com si en realitat no importés. Deduir què havia passat era com voler explorar una galàxia sense telescopi ni coneixements d’astronomia.

Però, els misteris són tan atractius, veritat? Hi havia encara frases senceres per acoblar si aconseguia netejar més tros de paper. La clau, de ben segur, estava enterrada. Les lletres bategaven sota el fang per explicar una història que jo volia llegir. Estava assegut submergit en aquests pensaments quan per sobre de la meva espatlla va aparèixer la cara del meu fill que em va fer una enigmàtica pregunta: «T’agrada Quevedo?». No entenia què tindria a veure La vida del Buscón o el feridor sonet dedicat al nas de Góngora i així li vaig dir, cosa que va generar en ell una gran perplexitat perquè em va dir que el que ell no entenia era què feia amb la lletra esparracada d’una cançó que era impossible que no hagués escoltat un munt de vegades. Es deia Quédate i deia coses com: «Fecha y hora y te paso a buscar/Ruido de botellas de champán/De las copas al brindar/Pero solo escucho cómo late/Mi corazón cuando veo ese cuerpo ‘e escaparate/El traje combina con la Mercede’ Granate/Quédate/ Que las noches sin ti duelen». Em va mirar simulant estar seriosament preocupat per la meva manca de cultura trap. Jo vaig mantenir la dignitat. Per molts milions de reproduccions que tingués la seva, la meva versió em semblava molt més original.

Subscriu-te per seguir llegint