Tirats a l’andana

Dissabte al vespre he anat a Barcelona a la presentació d’un llibre i una trobada amb uns amics, he volgut posar seny a la nocturnitat, limitar les copes i optar per la tornada a casa en tren a una hora moderada. No ho faré mai més, juro que no tornaré a acabar tirat a l’andana de l’estació de Plaça Catalunya, recordant tota la família del maquinista de l’R4, a la qual no tinc el plaer de conèixer ni en tenen cap culpa, perquè he arribat un minut tard i el tren ja havia sortit. Sí, el mateix tren que mai va a l’hora, que de tant en tant surt de la via o s’encasta amb un altre, aquesta vegada ha anat com un rellotge.

Són dos quarts d’onze de la nit, era el darrer tren de Renfe cap a Manresa, faig una recerca ràpida i comprovo que no tinc cap més opció en transport públic. Constato que ara mateix, sense cotxe, tinc més possibilitats d’arribar abans a Madrid que no pas al Bages, que estem a la via morta deixats de la mà de Déu, que només em queda l’opció de recórrer a algun conegut que em vulgui donar aixopluc i trinxar-li els plans de la nit de dissabte, o fer memòria del llistat de locals que sovintejava per les mateixes èpoques que la pel·lícula on deambulaven en Tarantino i en Clooney, oberts fins a la matinada, i que ja no deuen ni existir. Encara que no siguem al salvatge oest, que en matèria de comunicacions ferroviàries poc se’n falta, tinc un record per l’angoixa d’en Glenn Ford a la pel·lícula del 57 d’en Delmer Daves i més recentment Russell Crowe a la del 2007 d’en James Mangold, esperant el tren de les 3.10; però sobretot compadeixo les manresanes i manresans que sovint, no per temes d’oci com és el cas si no per feina, han de patir aquestes lamentables i angunioses situacions.

Ara que m’he d’esperar moltes hores, mentre faig un remake d’aquelles llargues nits de joventut fins a la sortida del primer tren, a quarts de sis del matí, recordo les promeses d’alguns candidats ja designats a l’alcaldia de Manresa per posar fi a aquest problema de comunicació, candidats que pertanyen als mateixos partits que han governat anys i panys sense fer-hi res i que ens ensarronaran una vegada més. Camino per Barcelona, nit d’hivern, i tinc la certesa que no ens tenen per a res, que ser el cor de Catalunya, que hauria de ser un òrgan de vital importància, és el de menys en un país que els polítics pensen amb els peus. La llarga espera em costarà cara, la incompetència dels qui condueixen el tren dels nostres destins no té preu. Definitivament, no, la culpa no és del pobre maquinista de l’R4 ni de la seva família, és dels qui agafen el cotxe oficial i, com que això del transport públic els cau lluny, deixen el problema tirat a l’andana mentre la via amb la meva ciutat està tancada fins a la matinada.

Subscriu-te per seguir llegint