Populisme o avorriment?

Entre les esquerres europees i americanes (i en moviments amplis com l’independentisme) hi ha un debat més o menys explícit sobre com afrontar el creixent populisme fatxa. Resumidament, uns creuen que cal fer-ho amb més populisme, però de signe oposat, mentre que els altres pensen que no, que l’alternativa ha de ser menys o gens de populisme. Uns creuen que és una arma massa potent com per regalar-la a l’adversari i els altres pensen que, al revés, que a populisme mai podràs guanyar a l’extrema dreta perquè hi haurà una línia vermella que ells passaran però tu no.

El populisme no és només contingut, allò del poble enfrontat a unes elits, és també to, forma i esquema; els defensors del populisme d’esquerres serien partidaris d’utilitzar les eines del populisme, però donant a la dicotomia poble versus elits una certa perspectiva materialista i de classe. I quines són aquestes eines? La simplificació de la realitat, la provocació constant, la demagògia, el catastrofisme, la bronca com a substitut del diàleg, l’aversió al pacte i la transacció, l’al·lèrgia a canviar d’opinió o la constant recerca i captura de tous i traïdors. Segur que us sona.

El populisme no té tant a veure amb les propostes i programes i no és tampoc, com alguns volen fer-nos creure, el contrari de la moderació. Radicalitat i populisme no són sinònims, tot i que poden coincidir, perquè el populisme és més una tècnica política que un contingut programàtic. De fet, hi ha populismes que defensen projectes bàsicament conservadors, que no plantegen canvis profunds de cap mena. I el contrari de populisme no és, com també a vegades s’insinua, el centre en abstracte, la indefinició, el relativisme, el sí però no i l’avorriment infinit... Al populisme no se’l combat esquivant els temes conflictius, dissimulant les mateixes conviccions, recorrent al discurs previsible i buit de contingut, i evitant les explicacions complexes pensant que la gent no serem capaços d’entendre-les. Se’l combat i venç fent tot el contrari.

Deia abans que el populisme és una tècnica, però no és només això; és també una determinada visió devaluada de la societat i de l’ésser humà. El populisme parteix de la base que les persones responem més i millor a les emocions que a la raó i que ens atrauen inevitablement les interpretacions simplificades i gratificants de la realitat. I d’aquí l’aposta per tractar-nos a tots plegats com a menors d’edat, incapaços de veure la política com veiem tants altres àmbits de la nostra vida: des de la complexitat, les contradiccions i la necessitat de negociar i cedir per aconseguir objectius moltes vegades parcials. I aquest paradigma infantilizant de la política i de nosaltres mateixos el comparteixen, paradoxalment, el populisme cridaner i la moderació condescendent.

Subscriu-te per seguir llegint