Aranyes i mosques

Jordi Estrada

Jordi Estrada

En un dels seus papers, Josep Pla sosté que «el periodista ha de veure el món com una lluita d’aranyes i mosques», espectacle davant el qual l’únic que pot fer és, segons l’escriptor empordanès, intentar comprendre, deixant de banda totes les sensacions i emocions, sense decantar-se cap a un cantó ni cap a l’altre. Personalment, sempre he desconfiat tant dels que es mostren impassibles o equidistants davant «la permanent i eterna bestiesa humana» com dels que prenen partit per l’aranya o la mosca, aparentant una neutralitat tan subtil i enganyosa com pugui ser-ho un vel de teranyina. ¿Com no commoure’s davant qualsevol combat i alhora ser capaç de defugir la divisió westerniana dels civilitzats i els salvatges? Aquest és justament el tarannà del periodista berguedà Manel Alías, guardonat aquesta setmana amb el Premi Muriel Casals de comunicació en reconeixement a la seva tasca com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Rússia i, sobretot, per les seves cròniques a l’inici del conflicte amb Ucraïna. Durant aquests temps pocs periodistes han sabut oferir una visió tan objectiva, real i humana de la guerra com Alías a l’hora d’informar sobre un conflicte que ve de lluny. Es pot informar i fer-ho d’una manera didàctica i sensitiva. «He vist pansir-se ciutats que abans florien», diu Alías a l’inici del reportatge Entre la terra i el cel, guerra. I a partir d’aquí són els mateixos ucraïnesos que, atrapats entre el foc dels uns i dels altres, opinen des del dolor i la impotència sobre conceptes tan subjectius i controvertits com alliberador i invasor. Qui t’allibera, et destrueix. Qui t’envaeix, ho arrasa tot. Entre les aranyes i les mosques, qui sempre guanya és el dragó, que es cruspeix els uns i els altres. El dragó Putin, per més senyes.

Subscriu-te per seguir llegint