Tot i res canvia

Music Sessions, Vol. 52, de Bizarrap i Quevedo; Tití me preguntó, de Bad Bunny; La bachata, de Manuel Turizo; Me porto bonito, de Bad Bunny i Chencho Corleone; i Consentir-te, de Jennifer Rojo, són les cinc cançons mes escoltades a Catalunya aquest 2022 a Spotify. Les he escoltades totes (amb molt i molt d’esforç, he de reconèixer) per poder opinar.

En l’afany que tenim la majoria per entendre el que passa al nostre voltant, sobretot a mesura que et fas gran i veus els canvis que es produeixen en temes que semblaven inamovibles, la modesta conclusió a la qual es pot arribar és que el blanc i negre han quedat definitivament rellevats en la majoria de casos pel gris. Els absoluts són d’altres temps. Ja no hi ha el blau i la pilota de futbol per als nens i el rosa i les nines per a les nenes, sortosament. De fet, ja no només hi ha nens i nenes. Hi ha el que cadascú triï ser lliurement perquè, com a societat que ha anat fent passes endavant en aquest tema, uns més que d’altres hem entès que la finalitat ja no és entrar en els estàndards que un dia es van decidir fixar com a normals. L’important és poder ser el que un vulgui, i això ja és molt.

I què té a veure això amb les cançons del principi? Doncs, segurament és fruit de la perplexitat que genera el fet que, en una humanitat que, en general, sembla que s’hagi fet més complexa i sofisticada, entès com l’antítesi de simple, en segons quins aspectes com en el de la música, més aviat sembla que estigui fent tot el contrari.

Escoltes Bad Bunny i et ve al cap el documental de Peter Jackson sobre els Beatles que vas veure fa quatre dies. El que ensenya bàsicament aquest treball són quatre músics fent el que sabien fer: bones cançons. Incansablement. Veus Paul McCartney creant en viu i en directe el tema Get Back, i George Harrison fent el mateix amb I Me Mine, i... t’emociona. Els escoltes i escoltes el top ten de les plataformes musicals i no acabes d’entendre què està passant. Després, però, descobreixes que Bruce Springsteen ha tret àlbum amb versions de música soul. L’escoltes i et venen ganes de posar-te a ballar al mig de la carretera com a La La Land i a conduir sense rumb deixant onejar el braç per la finestra, i comprens que, en el fons, no ha canviat res. Que sempre s’ha fet i sempre es farà música per gaudir, per consumir com una sopa instantània que quan es refreda no val res i també per oblidar directament. O és que ja no recordem èxits com La colegiala i You’re My Heart, You’re My Soul. Res canvia, tot canvia.

Subscriu-te per seguir llegint