Cul-de-sac

El desconcert produït a les files de l’independentisme català davant la repressió de l’Estat espanyol –en tots els nivells i beneït majoritàriament i transversalment per tota mena d’ideologies al solar hispànic, val a dir– ens ha portat a un cul-de-sac que ja podem dir que passarà a formar de la crònica i del debat històrics. No és el primer cop; un segle enrere ja va passar, si fa o no fa, el mateix, amb uns altres protagonistes i un context diferent. Però ja és ben trist que aquest moviment hagi caigut ara amb els mateixos errors. Perquè es pot perdre algun embat, però per assolir l’objectiu no es pot defallir en la ruta marcada –tant a nivell governamental com al carrer– i caure en l’autoflagel·lació. Sabíem a l’avançada que un procés d’aquestes característiques no és mai senzill i que cal aprofitar conjuntures favorables, sobretot en l’àmbit internacional. Però la manca d’estratègia i, sobretot, de resiliència intel·ligent, s’han fet evidents. A banda que després cadascú ha anat fent la guerra pel seu compte amb una lleugeresa que, per al ciutadà de peu, fa feredat i provoca, en algun moment, basques.

Val a dir que s’arriba sempre a una situació així, perquè hi ha un menyspreu i una situació insostenible pel poble que no és considerat prou «espanyol» en la concepció castellanocèntrica que patim i ens asfixia. No encobrim, doncs, aquesta realitat que és la base del problema. Quan, possiblement, els pobles no castellans són els més espanyols de tots perquè han entès sempre en concepte d’Espanya com a compartit i no exclusiu de cap de les nacions que són veïnes geogràficament parlant.

Hem comprovat, per altra banda, que és impossible també canviar des de dins aquesta realitat. Les diverses propostes sempre topen amb la intransigència i la manca de voluntat d’entesa. Per què –deuen pensar– si tenim la força i el control de l’Estat? I això ve de lluny. Un dels polítics amb més pes i influència, també pel seu poder econòmic i una visió global del món d’aleshores, a manera d’estadista de l’època, va ser Francesc Cambó (1876-1947). Va arribar a ser, fins i tot, ministre espanyol i sempre va lluitar en molts àmbits –polític, cultural, empresarial– per transformar la manera de ser d’Espanya. Va ser un absolut fracàs, com podem llegir al magnífic volum de l’historiador Borja de Riquer, Francesc Cambó. L’últim retrat (eds. 62).

Fa poc semblava que s’obria una escletxa lluitant per la via democràtica, però ja sabem que aquesta és una condició bàsica per avançar, però clarament insuficient perquè després es retorcen les lleis, es canvien les regles del joc sobre la marxa i acaba sent una via morta. De fet, teòricament és una incoherència màxima que un partit independentista es pugui legalment presentar a unes eleccions i alhora, si guanya, no pugui implementar el seu ideari perquè no hi ha cap mena de sortida legal. Ara comprovem que l’única manera de tirar endavant és tensar l’Estat en tots els nivells possibles i teixint complicitats internacionals per aconseguir en algun moment una ruptura. Hi treballa algú de manera intel·ligent i eficaç?

Subscriu-te per seguir llegint